Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

El VIH-SIDA, o simplement la SIDA, és una malaltia causada pel dany que el VIH  (Virus de la Immunodeficiència Humana) produeix al sistema immunitari. Es transmet entre éssers humans principalment a través de les relacions sexuals i, en menor mesura, per contacte sanguini degut a altres causes (transfusions, agulles hipodèrmiques compartides, transmissió vertical de mare a nen durant l’embaràs, el part o la lactància). La SIDA es convertí en pandèmia als anys 80s, essent la malaltia més temuda del segle XX degut a la seva taxa de mortalitat (més del 50% acumulada per a un total de vora 40 milions de morts) i a la seva incidència, sobretot inicial, als països desenvolupats. En l’època contemporània, potser cap altra malaltia ha generat ni un estigma tan fort ni una reacció social tan solidària per part de col·lectius de suport i d’autoajuda, ni una polèmica tan continuada sobre el sistema sanitari.

El nom compost de VIH-SIDA recull una sèrie de condicions morboses, d’estats de malaltia provocades pel desenvolupament de la infecció per part del virus de la immunodeficiència humana. VIH són les sigles del nom del virus, que infecta les cèl·lules del sistema immunitari, sobretot els limfòcits CD4. SIDA abreuja “Síndrome d’ImmunoDeficiència Adquirida”, expressió que denomina el greu quadre clínic que esdevé en una fase avançada de la infecció del VIH. Aquest quadre és caracteritzat per un col·lapse del sistema immunitari de defensa i la consegüent proliferació i agreujament de les infeccions oportunistes, que afebleixen l’individu fins a poder-li causar la mort.

Fou la tipificació d’aquesta síndrome desconeguda la que portà a la recerca que descobriria l’agent patogen, el VIH. El VIH és un Lentivirus de la família Retoviridae, grup d’ARN virus associat al desenvolupament de certs processos cancerosos. El virió (virus complet, amb material genètic i càpsula) té un aspecte esfèric que ha constituït la imatge més popular d’un virus fins la COVID-19. El gènere Lentivirus engloba dues espècies amb efectes ben similars: el VIS, virus de la immunodeficiència en simis, i el VIH. Aquest darrer, al seu torn, presenta dos tipus: VIH1, més virulent i molt més estès, l’agent pandèmic; i VIH2, menys greu i més rar, confinat pràcticament a Àfrica occidental.

El cicle del virus, dividit sovint en tres fases -infecció aguda, infecció crònica i SIDA- es manifesta sovint amb un llarg període latent o d’escassa activitat, asimptomàtic. En algunes persones, de fet, la fase avançada de reproducció massiva o la SIDA pròpiament dita, no sembla desenvolupar-se i es perpetua en l’estat merament “seropositives” (presència d’anticossos al VIH), el que no evita que aquestes persones siguin portadores i eventuals transmissores. Els factors que determinen el ritme i la intensitat del cicle reproductor són variables i objecte d’estudi.

HIV research in the Hunt Lab (Recerca sobre el HIV al Laboratori Hunt). School of Medicine, 2022

Quant al quadre clínic, moltes persones no noten els símptomes del VIH els primers mesos després de la infecció i no saben que estan infectades. Altres poden experimentar símptomes similars a la grip com mal de cap, febre, mal de coll i erupcions cutànies. A mesura que la malaltia progressa, els símptomes s’amplien i poden incloure ganglis limfàtics inflats, pèrdua de pes, febre, diarrea i tos, fins a l’aparició d’un enorme espectre d’infeccions i malalties oportunistes, inclosos certs tipus de càncer (tercera fase).

El mecanisme de transmissió és per intercanvi de líquids corporals, en particular semen i sang, però també més rarament altres com la llet materna o les secrecions vaginals. Aquesta via fa que la SIDA pugui ser considerada tant una malaltia de transmissió sexual (les relacions sexuals són l’escenari més freqüent amb diferència per a la infecció), com també nosocomial (transfusió de sang infectada, accidents quirúrgics), de transmissió vertical (embarassos de dones amb VIH) o associar-se a la manca d’higiene (contagi per via parenteral, per compartir agulles hipodèrmiques amb persones infectades…). En tot cas, el que la transmissió sigui efectiva depèn de la càrrega viral (percentatge de virus en fluids humans) de la persona infectada. La transmissió de la SIDA ha estat objecte de nombroses fabulacions, sobretot la falsa idea que es comunica per contacte corporal, tacte, petons, fabulacions que han contribuït a augmentar l’estigma* del malalt.

El tractament més exitós ha estat l’administració d’antiretrovirals (TAR, teràpia antiretroviral, ART en anglès), sovint presentats en combinacions o còctels (TARGA, TAR de gran activitat). El recurs sistemàtic als antiretrovirals ha permès estabilitzar moltes persones malaltes en la segona fase, sovint disminuint la càrrega viral fins al punt que no transmeten la malaltia a través de relacions sexuals i poden normalitzar enormement la seva quotidianitat. En un grapat de casos encara en avaluació, sembla que el virus ha desaparegut completament i que es podria parlar de curació completa.

Test d’autodiagnòstic del VIH en farmàcies. (ConSalud.es) 2022

Quant a la prevenció, s’ha centrat en disposicions conductuals associades a programes d’educació sexual i a implantació de protocols: l’ús de preservatius de làtex en totes les relacions sexuals (vaginal, anal, oral), la inspecció sistemàtica de la sang per transfusions o el control de les dones prenyades en grups de risc, les campanyes per afavorir proves voluntàries de detecció (senzilles, barates i segures) sobretot en regions i col·lectius amb altres prevalences, l’educació específica amb distribució de materials segurs (com ara xeringues estèrils gratuïtes) en poblacions de risc com ara col·lectius drogodependents, el control sistemàtic de les malalties de transmissió sexual pel fet que afavoreixen la transmissió… Diferents agències recomanen l’ús de TAR com profilàctic (PrEP, Pre-Exposure Prophylaxis), en contextos d’altes prevalences o abans i després d’una relació de risc. Des d’una perspectiva gairebé oposada i polèmica, en alguns països s’ha volgut promoure la seguretat sexual a través de l’abstinència o la monogàmia, sovint basant les campanyes en discursos religiosos o morals. Un altre apropament cultural ha estat promoure la circumcisió masculina per reduir les probabilitats de transmissió.

Per contra, per ara, no s’ha pogut desenvolupar una vacuna eficaç i alguns dels darrers assajos més esperançadors s’han interromput per manca de resultats, degut en gran part a la plasticitat adaptativa del virus.

HIV research in the Hunt Lab (Recerca sobre el HIV al Laboratori Hunt). School of Medicine. 2022

La cronologia de la pandèmia s’inicia al 1981, quan als Estats Units es tipificà una nova i greu síndrome, la SIDA (síndrome d’immunodeficiència adquirida, nom encunyat l’any següent), que experimentaria una propagació explosiva, sense que se’n conegués la causa. Quatre dècades més tard, el VIH s’ha convertit en la pandèmia amb més conseqüències del segle XX.

La nova síndrome fou associada a grups de risc associats a conductes social, les 4 H, tristament famoses per l’estigma que suposarien per a les persones malaltes: homosexuals, heroïnòmans/es, hemofílics/iques, haitians/es. Aquesta darrera categoria evocaria més endavant les persones afro-descendents i africanes (procedents del continent on la SIDA és més prevalent), apel·lant implícitament al concepte de raça. L’estigmatització, traduïda en ostracisme social, recuperà patrons de culpabilització de la malaltia que semblaven abandonats després de la teoria dels gèrmens i l’establiment de les etiologies científiques. La SIDA fou concebuda -i encara ho és per molta gent a escala popular- com un càstig que no afectava les persones de vida ordenada, per tant la resposta havia de ser igualment moral.

Ara bé, també generà una aclaparadora resposta social que desembocà en campanyes mundials -com la dels “llaços vermells”-, la proliferació i la influència de les associacions de persones malaltes i afectades per la VIH—SIDA, així com l’acceptació, per part de les autoritats internacionals de la malaltia com un problema de salut pública de primera magnitud, que exigia la màxima prioritat estratègica i pressupostària. Aquest llarg camí de reconeixement quallaria sobretot als anys 90s i a la primera dècada del segle XXI. En l’any 2000, el Sisè Objectiu de Desenvolupament del Mil·lenni proposava “Combatre la SIDA, la malària i altres malalties”, convertint-la en el trastorn prioritzat per les polítiques sanitàries internacionals durant gairebé quinze anys.

La SIDA ha marcat, doncs, un abans i un després en moviments socials transcendents. Lleida no és una excepció en aquest sentit, com ho prova l’activitat d’associacions com Antisida Lleida i Sidastudi.

Mentrestant, ja a l’any 1983, els viròlegs francesos Luc Montagner i Françoise Barré-Sinoussi de l’Institut Pasteur de París, havien identificat el VIH com a patogen de la SIDA, descobriment que els valdria el Premi Nobel de Medicina en 2008. Un any i mig més tard, l’equip de Robert Gallo, investigador de l’Institut Nacional del Càncer (Bestheda, Maryland, EUA) i descobridor del primer Retrovirus en 1974, aconseguí cultivar el virus i provar que era el causant de la SIDA, tot i que no se’l va reconèixer amb el Nobel. Tot i les teories negacionistes, un efecte immediat d’aquests estudis fou la possibilitat cartografiar la distribució mundial de la prevalença. Els resultats foren sorprenents i canviaren la percepció de la malaltia. Es constatà la dimensió pandèmica i es comprovà que l’Àfrica al Sud del Sàhara albergava la majoria de les persones seropositives, probablement més de dos terços del total. A més, s’obtingué una imatge molt més complexa de l’evolució de la malaltia: els patrons de difusió variaven segons les condicions històriques i socioculturals, redibuixant els grups de risc. Com a mostra: en números absoluts, la forma més comuna de transmissió són les relacions heterosexuals i per via vaginal. Es desacreditaren també totes les teories populars que associaven la transmissió amb el mer contacte, petons o fins i tot la proximitat física, contribuint a lluitar contra l’estigmatització i racionalitzar la resposta social a la malaltia.

Tot i les teories negacionistes, aquests descobriments promogueren les dues principals vies de recerca per a una resposta terapèutica que anés més enllà del tractament de les infeccions oportunistes desencadenades per la SIDA. La primera, la preparació d’una vacuna, ha trobat tantes dificultats que ha perdut la seva posició prioritària, derivada de la influència del model d’erradicació impulsat pel cas de la verola, tot i que s’ha demostrat una estratègia poc realista.

La segona via fou el desenvolupament de tractaments antivirals, considerats en principi amb més escepticisme, ja que no eren habituals ni efectius per a la majoria de les infeccions víriques. El primer antiretroviral (amb activitat específica contra els Retrovirus) fou l’AZD o zinovudina, patentat en 1985 i aprovat per al seu ús per la FDA estatunidenca al 1987. Li seguiren molts més i un llarg i penós camí d’assaig-error, per determinar dosis, protocols, combinacions, millorar els sistemes de detecció i mesura de la càrrega viral… El resultat ha estat la cronificació de la malaltia i la caiguda en picat de les altíssimes taxes de mortalitat dels anys 80s i 90s (l’any 2020, 680.000 persones mortes per a vora 40 milions de persones infectades). Tot i que la quantitat de noves persones infectades (1,5 milions en  2020) no permet parlar de l’extinció de la pandèmia, sí que es comença a entendre-la com un endemisme mundial amb marcades diferències regionals, i amb un nucli central a l’Àfrica, al sud del Sàhara.

Campanya 1991
Campanya 1993
Campanya 2000

 

L’optimització d’aquesta via ha desembocat en la utilització preventiva de la TAR, aplicada en zones d’alta prevalença i cada vegada més generalitzades (induint també l’estudi dels efectes col·laterals i de la gènesi de resistències, ja perceptible a l’Àfrica). En l’any 2019, el Ministeri de Sanitat aprova finançar la Profilaxi pre-exposició (PrEP) a Espanya a través del sistema de salut públic.

Ara bé, aquesta diversificació del desplegament antiretroviral, només ha estat possible per l’abaratiment radical del preu dels medicaments a partir dels anys 90s i sobretot en el segle XXI. L’aplicació de tota una sèrie de fons (PEPFAR, Global Fund…) ha donat pas a la irrupció de medicament genèrics que han permès als sistemes nacionals de salut facilitar tractaments gratuïts, fins i tot en països africans. A l’Àfrica en particular, aquesta gratuïtat fou establerta l’any 2004, encara que en la seva major part regeix un sistema de copagament de les despeses farmacèutiques. Ha estat la pressió política dels països empobrits i en desenvolupament, així com la mobilització social arreu, les forces que han fet possible l’adopció d’aquesta política de salut global que ha possibilitat que avui en dia la taxa de persones tractades indefinidament amb antiretrovirals hagi ultrapassat el 75% dels casos i continuï en augment.

L’opinió més consensuada entre la comunitat científica és que el VIH es va originar a l’Àfrica tropical com una evolució del virus d’immunodeficiència simiesca (VIS, SIV en anglès), un lentivirus molt similar que afecta els primats africans, i que s’ha trobat tant entre prosimis com en el pòngids. El VIS sembla tenir una gran antiguitat, més enllà dels 32.000 anys. El resultat és que la seva infecció habitualment no resulta patogènica entre primats no humans. Diferents cadenes de VIS haurien evolucionat a VIH en el moment que passaren a infectar un nombre significatiu d’humans: aquest fet seria ben recent, durant el segle XX, a partir dels anys 20. La mostra més antiga fins ara d’una persona infectada (sang) data de 1959 a Kinshasa (República Democràtica del Congo). Aquest canvi sobtat, aquesta manca de co-evolució, ha fet que una infecció benigna o no-patògena entre els nostres parents primats africans es convertís en una malaltia mortífera entre els éssers humans i entre els primats d’altres continents (que desenvolupen la SIDA dels simis).

Cal tenir en compte que aquest canvi d’hoste s’ha produït almenys a través de dos processos diferenciats: a l’Àfrica central i oriental, a partir de poblacions de ximpanzés (pòngids, simis sense cua més propers als humans), donant lloc al VIH-1, la forma més virulenta i estesa del virus que a més es divideix en quatre tipus (M, el més virulent, N, L, O) i que suposarien respectivament quatre “salts” exitosos d’hoste; i a l’Àfrica occidental on grups de mangabeis (cercopitècids, micos) semblen la font del procés que ha portat a la forma VIH-2, típica de la regió i menys greu. La primera pregunta que se suscita és per què aquest encadenament de mutacions fins a constituir formes específicament adaptades per als éssers humans no s’havia produït fins al segle passat. La segona s’interroga sobre els factors que poden determinar un gradient marcat en la virulència de les noves formes víriques, i en l’alerta sanitària que comporten.

Les respostes a aquestes preguntes poden tenir una importància vital per al futur de l’epidemiologia. Tot sembla indicar que els “salts” entre espècies del VIS han estat un episodi comú en la llarga història de l’Àfrica. Així doncs, no sembla que el consum de carn de simis, en principi antic, hagi pogut ser un factor central, tot i que sovint s’ha avançat com desencadenant de les mutacions que portaren cap al VIH. Més aviat cal una mirada científica més ampla, que tingui en compte els condicionants que han reduït i aïllat les poblacions de primats africans, cosa que ha propiciat un canvi en el cicle vital del VIS, adaptant-se a l’espècie demogràficament dominant, Homo sapiens. Aquesta evolució de l’ecosistema del VIS ha estat probablement determinada per la desforestació i l’explotació dels nous nínxols agroramaders. En aquest sentit, la colonització i el desenvolupament dels estats neo-independents han conformat l’escenari de l’aparició del VIH que cal estudiar. Dins d’aquest context, la introducció de primats asiàtics en contextos de recerca mèdica (com també es donà en el cas del virus Zika), podria ser un factor a tenir en compte. Aquest escenari compartit per altres malalties emergents, com ara els virus d’Ebola, de Marburg o de Lassa, suggereix la utilitat d’estudis conjunts i comparats, amb independència que les infeccions hagin adquirit una propagació pandèmica com la del VIH, o potser justament per això.

La pandèmia de la SIDA no s’ha donat encara per acabada i el seu futur post-pandèmic implicarà tenir molt en compte els múltiples ensenyaments que ha deixat en totes les dimensions de la vida. Ara bé, l’horitzó més evident és la consolidació de l’actual cronificació de la malaltia a partir de l’ús massiu, i sota recerca continuada, de les teràpies antiretrovirals, tant en tractament com en prevenció. La meta, ja a la vista, és estabilitzar la vida de les persones seropositives fins al punt que puguin portar una activitat i gaudir d’una esperança de vida i un risc de morbiditat cada vegada propers a la població general. En aquesta perspectiva, la vacuna, en la que es va centrar una part important del primer esforç per fer front a la SIDA, ha passat a un segon pla.

Al ritme actual, prop de 80 adolescents moriran de sida cada dia l’any 2030. (Frank Dejongh) 2019

En certa manera, no s’ha abandonat per diverses raons: podria proporcionar un mitjà de prevenció alternatiu, barat i amb menys efectes secundaris que el TAR. En segon lloc, la recerca d’una vacuna per al VIH es retroalimenta amb altres recerques sobre altres virus, des d’Ebolavirus a Coronavirus (per exemple s’estan provant vacunes d’ARN). Finalment, en els contextos africans d’altes prevalences, la introducció de la vacunació massiva podria ser un mecanisme per accelerar una coevolució humana amb el VIH cap a una situació similar a la del VIS entre els primats africans no humans.

AAVV Cap els 25 de VIH-SIDA (Lleida) http://www.sidastudi.org/es/registro/ff8081814b56a2b4014b82dd910c00d3

Antisida Lleida https://antisidalleida.org/

Mandavili, A. (2019) H.I.V. Is Reported Cured in a Second Patient, a Milestone in the Global AIDS Epidemic https://www.nytimes.com/2019/03/04/health/aids-cure-london-patient.html

MSF (2022) Untangling the web of antiretroviral price reductions https://msfaccess.org/utw

Modak, S. (2022) Woman From America Totally Recovered From HIV https://www.thehansindia.com/life-style/health/woman-from-america-totally-recovered-from-hiv-729543?infinitescroll=1

NIH (2022) A time-line of HIV and AIDS. https://www.hiv.gov/hiv-basics/overview/history/hiv-and-aids-timeline

NIH (2022) Medicamentos contra el VIH autorizados por la FDA https://hivinfo.nih.gov/es/understanding-hiv/fact-sheets/medicamentos-contra-el-vih-autorizados-por-la-fda (actualizado 27 abril 2022)

ONUSIDA (2022) Últimas estadísticas. Facts sheet [dades 2019] https://www.unaids.org/sites/default/files/media_asset/UNAIDS_FactSheet_es.pdf

Sharma, A.L.; Hokello, J.; Tyagi (2021). M. Circumcision as an Intervening Strategy against HIV Acquisition in the Male Genital Tract. Pathogens, 10, 806. https://www.mdpi.com/2076-0817/10/7/806 

Sharp, P. M., & Hahn, B. H. (2011). Origins of HIV and the AIDS pandemic. Cold Spring Harbor perspectives in medicine, 1(1), a006841.
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3234451/

WHO (2021) VIH-sida https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/hiv-aids

Quadre tipificat de signes (manifestacions perceptibles de la malaltia, observables directament -examen- per part del personat terapèutic, com ara la temperatura) i de símptomes (manifestacions subjectives, que només es poden conèixer preguntant -anamnesi- les persones malaltes, com ara el dolor), en principi associables a una malaltia o trastorn, encara que de vegades no es conegui la seva etiologia.

De vegades, com en el cas de la SIDA o de la Síndrome de Down, la terminologia persisteix per designar la malaltia, i no únicament la tabulació de les seves manifestacions, fins i tot una vegada es coneix la causa. Fora més exacte dir Malaltia de la Immunodeficiència Adquirida o Malaltia de Down, tot i que aquesta terminologia podria ser rebutjable en tant que poc inclusiva, sabent que avui es parla de diversitat funcional i no es consideren com a persones malaltes.

Un estigma és una marca discriminatòria aplicada a persones. Etimològicament, fa referència a les marques amb ferros candents, com a senyals d’infàmia en el món grecollatí. L’associació amb la SIDA fou considerada una “desviació” tant sanitària com moral (un apartament de la norma desitjable). L’estigmatització sou tenir efectes per sí mateixes, l’anomenada “desviació secundària”, que solen agreujar les condicions, l’experiència i fins i tot l’evolució biològica (complexitat psicosomàtica) de la malaltia en cada persona. Ara bé, en el cas de la SIDA, es produí una forta reacció contra aquesta estigmatització, tant per part de les persones malaltes com del seu entorn i de sectors creixent de la societat, fins i tot quan se sentien falsament fora de perill.

Aquesta resposta entroncà amb la lluita pels drets civils. No en va, als anys 60s s’havia prohibit el segregacionisme o, als 70s, l’homosexualitat havia deixat de ser considerat una malaltia per la influent associació americana de psiquiatria. La multiplicació de les declaracions de patir la malaltia per part de persones famoses, en molts casos del món de l’espectacle i del pensament i sovint acompanyades d’una “sortida de l’armari” (declaració pública de la mateixa orientació sexual, sobretot quan és minoritària), tindria un impacte enorme i s’articularia amb la multiplicació de grups d’autoajuda i de pressió.

Certament, aquesta resposta no ha evitat multitud de referències moralistes a la malaltia en tots els àmbits. Diverses agències internacionals, per exemple, poden de vegades assenyalar les relacions sexuals en situacions de prostitució com a principal factor de risc (en comptes de parlar de “llibertat sexual”) o avalar sovint comportament monògams que impliquen una acceptació del control social que pot ser contradictòria amb els drets dels individus o les pràctiques culturals locals. Així doncs, el posicionament davant l’estigma continua essent un camp d’acció sociosanitària crucial.

Els medicaments genèrics serien aquells que són fabricats sense necessitar permís ni pagar Drets de Propietat Intel·lectual (o equivalents) a qui els va dissenyar originalment. Aquest pagament dels DPI (IRP en anglès) o aquesta necessitat de permís per part de la persona o entitat “descobridora” és una mesura polèmica associada al concepte de patent, amb sentit dins d’un mercat liberal, però menys comprensible en un sistema social o científica. Cal recordar que alguns països com ara l’Índia (principal productor mundial de medicaments genèrics, i de més de 2/3 dels remeis contra el VIH-SIDA) s’han oposat històricament a l’aplicació del DPI en el camp de la salut, i que aquesta oposició pren força sovint enfront de casos concrets.

Així doncs, en el camp de la salut, la polèmica sobre els DPI i els genèrics ha estat especialment aguda i continuada: les vacunes de la pòlio o de la malària, o el tractament contra l’hepatitis C n’ofereixen exemples ben distints. La SIDA marca un episodi més, encara que molt celebrat i complex: fins i tot figures com el demonitzat president de Sudàfrica, Thabo Mbeki (1999-2008, considerat sovint com obscurantista i negacionista) han tingut la seva influència positiva, en pressionar la comunitat internacional per trobar remeis assequibles i justos, més enllà de la pressió de les grans corporacions farmacèutiques, avalades per l’Organització Mundial del Comerç (OMC). En tot cas, la comunitat internacional, encapçalada per l’OMS, ha acceptat la producció (validada científicament) de medicaments genèrics de baix cost per tractar el VIH-SIDA. La Declaració Ministerial de Doha per part de l’OMC i la proclamació del VIH-SIDA com a emergència internacional per part de l’OMS, totes dues en 2003, avalaren les reclamacions de milions de persones, fet que ha permès la distribució gratuïta dels tractaments per part de nombrosos sistemes nacionals de salut, inclosos els països d’ingressos baixos.

S’anomena “malalties emergents” a nous trastorns de salut distingits per la recerca mèdica. En general s’aplica a malalties infeccioses degudes a microorganismes recentment apareguts (formes o espècies) com a adaptacions als canvis en els ecosistemes produïts sobretot per l’expansió de la conducta humana i els seus efectes en tot el planeta. Exemples serien la SIDA, els virus d’Èbola, Marburg, Lassa o Zika, el virus de l’hepatitis C… 

Les malalties emergents plantegen sovint forts desafiaments als protocols i remeis terapèutics en vigor. En aquest sentit, aquesta mena de “competició adaptativa” també es dona en les anomenades “malalties re-emergents”, obrint un camp d’estudi necessari. Exemples: tuberculosi resistent, Escherichia koli resistent, dengue… La frontera és sovint difícil d’establir com ara pel que fa a les mutacions de la grip.

IDEES BÀSIQUES
– Origen
: zoonosi des de primats, primera meitat s. XX a l’Àfrica Central.
– Pandèmia: esclata als anys 80s del s. XX i continua fins a l’actualitat.
– Vacuna: no s’ha dissenyat cap vacuna eficaç encara que hi assajos prometedors. El tractament es fa amb còctels d’antiretrovirals (TAR) que converteixen la VIH-SIDA en una malaltia crònica (tot i que hi ha notícies encara polèmiques d’algunes curacions).
– Erradicació: no prevista; un cúmul d’organismes treballen en la prevenció, coordinades en la campanya 95/95/95 d’ONUSIDA.

Agent infecciósvirus de la immunodeficiència humana, VIH (HIV anglès)Vector/transmissiórelacions sexuals i contacte sanguini (transfusions, via parenteral...)Prevalença37’8 milions persones infectades (2020); 36.6 morts acumulades des de 1980; cada any es registren al voltant d’1,5 milions de casos i unes 680.000 morts (2020) (WHO, 2021). Al menys 2/3 dels casos registrats viuen a l’Àfrica al Sud del Sàhara.Exposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.