Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

La verola era una malaltia limitada als humans i que es presentava en forma de pústules a la pell. Les cicatrius que deixava eren horribles. Les persones infectades o be morien o es recuperaven amb immunitat de per vida. No hi havia estat de portador asimptomàtic. Es va estendre molt al Vell Món en el passat, provocant un col·lapse demogràfic quan els europeus la van dur a Amèrica i Oceania. Sortosament, també fou objecte de la primera vacuna moderna eficaç i, gracies a la vacunació massiva, l’OMS la va declarar erradicada, l’any 1980.

Virus de la verola en una cèl·lula infectada. 2014

La verola la provocava la infecció amb el virus de la verola, amb el nom tradicional de Variola virus, que avui en dia s’inclou al gènere Orthopoxvirus de la família dels poxvírids, dins la subfamília dels cordopoxvirins. El virus de la verola és un virus gran en forma de maó amb un únic genoma lineal d’ADN bicatenari que mesura 186 kiloparells de bases. Les dues varietats clàssiques de la verola són la “variola major” i la “variola menor”.

Quatre ortopoxvirus causen infeccions en els éssers humans: els virus de la verola, el vaccí, la verola bovina i la verola dels simis. En estat natural, el virus de la verola només infecta humans, encara que primats i altres animals n’han estat infectats al laboratori. Els virus del vaccí, la verola bovina i la verola dels simis poden infectar tant humans com altres animals, en estat natural.

El cicle vital dels poxvirus és complicat perquè tenen múltiples formes infeccioses, amb diferents mecanismes de penetració cel·lular. Els poxvirus són únics entre els virus ADN perquè es repliquen al citoplasma de la cèl·lula i no al seu nucli. Per tal de replicar-se, els poxvirus produeixen una sèrie de proteïnes especialitzades que no produeixen els altres virus ADN, la més important de les quals és una ARN polimerasa dependent de ADN, associada al virus. Tant els virions amb embolcall o sense són infecciosos. L’embolcall víric es compon de les membranes del sistema de Golgi modificades que contenen polipèptids virus-específics, incloent-hi hemaglutinina. La infecció amb una forma (verola major o verola menor) confereix immunitat contra les altres.

La verola era altament contagiosa, però la fase infecciosa era curta i, al Vell Món, es transmetia més lentament i menys àmpliament que altres malalties víriques, possiblement perquè la transmissió requeria un contacte proper i es produïa després de l’aparició de les erupcions en un context endèmic, amb resistències adquirides per una part de la població. Al Nou Món, la transmissió fou sovint més explosiva, probablement per l’absència absoluta d’aquestes resistències.

Essent una endèmia des de l’Antiguitat al Vell Món, la verola era desconeguda al Nou Món: La seva introducció, pels conqueridors europeus, espanyols i portuguesos en un primer moment, convertí la verola en una de les primeres pandèmies en el sentit planetari i modern del terme. La malaltia, conjuntament amb altres infeccions que seguiren el mateix comú (com ara el xarampió), va produir un veritable col·lapse demogràfic al continent americà i a part d’Oceania: en poc més de dos segles la població d’aquestes regions es dividí probablement per 10. L’extensió pandèmica de la verola fou fonamental per la caiguda dels imperis asteques i inques, per al primer colonialisme europeu (IMATGE 4), fins al punt de poder-se parlar d’imperialisme ecològic, la part mes fosca de l’anomenat “intercanvi colombí”. De la mateixa manera, a la costa oriental d’Amèrica del Nord, els primers colons, puritans britànics i francesos que fugien de les guerres de religió, van introduir la malaltia, que va provocar un declivi en la població autòctona. Aquest imperialisme ecològic no fou únicament inconscient: la verola també van donar lloc a un dels els primers exemples de guerra biològica. Durant la guerra franco-índia (1754– 1767), Sir Jeffrey Amherst, el comandant de les forces britàniques a Amèrica del Nord, va suggerir l’ús deliberat de la verola per disminuir la població d’indis americans hostil als britànics. Un altre factor que va contribuir al manteniment de la verola a les Amèriques va ser el tràfic d’esclaus perquè van venir molts esclaus de regions d’Àfrica la verola era endèmica, amb molts supervivents.

A Europa, al segle XVIII, 400.000 persones morien anualment de verola, i un terç de els supervivents es quedava cec. La taxa de mortalitat variava des del 20% al 60% i deixava a la majoria dels supervivents amb cicatrius que els desfiguraven el rostre i el cos. La taxa de mortalitat en nadons era encara més alta, apropant-se al 80% a Londres i el 98% a Berlín a finals del 1800. A Lleida al 1783 s’hi declara una epidèmia de verola deguda al pas de les tropes franceses que tornaven de la campanya contra Portugal. Per a la seva curació van posar en practica el mètodes del Dr. Josep Masdevall, (nascut a Figures 1730, m. 1801 a Trujillo, Caceres; metge de cambra de Carlos III i Carlos IV, inspector de epidèmies del Principat de Catalunya) i així n’informeren al Compte de Floridablanca dient «amb el mètode s’havien aconseguit els més portentosos i meravellosos efectes, sense que morissin dels seus resultes, sinó els nois que van refusar a prendre aquests remeis». El Dr Masdevall va descriure la seva metodologia en la «Relación de las epidemias de calenturas pútridas y malignas, que en estos últimos años se han padecido en el principado de Cataluña…» (impremta real 1786: Imatge 6). En aquest obra explica les seves causes, símptomes, pronòstic, com també un mètode de teràpia d’aquestes, basada en un beuratge que ell dissenyà (Balaguer i Ballester, FALTA ANY).

La paraula “variola”, que s’utilitzava habitualment per nomenar la verola, va ser introduïda pel bisbe Marius d’Avenches (néixer prop de Lausana, Suïssa) l’any 570 d.C. Prové de la paraula llatina varius, que significa “tacat” o de varus, que significa “marca a la pell”.

Es creu que la verola va aparèixer al voltant 10.000 aC, en el moment dels primers assentaments agrícoles a nord-est d’Àfrica. D’allí probablement es va estendre a la Xina (IMATGE 4) i l’Índia per mitjà dels antics comerciants egipcis. L’evidència més antiga de lesions cutànies semblants a les de la verola és trobat en cares de mòmies de les 18 ena i 20 ena dinasties egípcies (1570–1085 aC). La cara momificada del faraó egipci Ramsès V (mort l’any 1156 aC) te evidencies clares de la malaltia (IMATGE 2).

La verola també es va introduir a Europa. La malaltia va afectar molt el desenvolupament de civilització occidental. Les primeres etapes de la decadència del Imperi roma (108 dC) van coincidir amb una epidèmia a gran escala: la pesta antonina (165-180 dC) o la plaga de Galè, metge roma que la va descriure. Va suposar la mort de gairebé 7 milions persones. Va ser una epidèmia freqüent durant l’edat mitjana. L’expansió àrab, les croades i el descobriment de les Índies Occidentals van contribuir a la propagació de la malaltia.

Rahima Banu a 1975, últim cas documentat de verola desenvolupat de forma natural.
Autor: CDC/ World Health Organization Stanley O. Foster M.D., M.P.H. Bangladesh district of Barisal, in a village named Kuralia, on Bhola Island. 1975.

A finals del segle XIX, es van adonar que la vacunació en sí no conferia immunitat per a tota la vida i calia una revacunació posterior. La mortalitat per verola havia disminuït, però les epidèmies demostraven que la malaltia encara no estava controlada. A la dècada de 1950 es van implementar diverses mesures de control, i la verola va ser erradicada a moltes zones d’Europa i del nord Amèrica. El procés d’erradicació mundial de la verola es va posar en marxa quan l’Assemblea Mundial de la Salut va rebre un informe el 1958 de les conseqüències catastròfiques de la verola a 63 països. L’any 1967, es va iniciar una campanya mundial sota el tutela de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i finalment es va aconseguir l’erradicació de la verola l’any 1977. El 8 de maig de 1980, l’Assemblea Mundial de la Salut va anunciar que el món estava lliure verola i va recomanar que tots els països deixessin la vacunació.

  • Balaguer Perigüell, E. & R. Ballester Añón (2003), En el nombre de los niños. La Real Expedición Filantrópica de la vacuna (1803-1806), Asociación Española de Pediatría [vegeu sobre tot el capítol 4 “Viruela y vacuna en España y en los territorios coloniales de ultramar antes de la llegada de la expedición”, pp 77-101]
  • https://www.aeped.es/documentos/en-nombre-los-ninos-real-expedicion-filantropica-vacuna-1803-180
  • Crosby, Alfred (1986), Imperialismo ecológico. La expansión biològica de Europa 900-1900, Barcelona: Crítica
  • Fenner F, D.A. Henderson, I. Arita, Z. Jedez Z & I.D. Ladnyi (1988), Small pox and its eradication. Published by WHO ISBN: 92 4 156440 6
  • Kipple, Kenneth (ed.) (1993), The Cambridge World History of Human Disease, Cambridge: CUP
  • Nunn, Nathan & Nancy Qian (2010) “The Columbian Exchange: A History of Disease, Food, and Ideas” in  Journal of Economic Perspectives, 24/2: 163-188
Estàtua que commemora el 30è aniversari de l’eradicació de la verola descoberta per la directora general de l’Organització Mundial de la Salut, la doctora Margaret Chan (2010). Autor: Martin Williams. Geneva, Switzerland. 2010

La verola com a primera “malaltia global” no va estar sola. Es pot entendre per malaltia global no només la que té un àmbit planetari (pandèmia si s’estén per brots, endèmia, si es converteix en una constant), sinó la malaltia o trastorn que es propaga i evoluciona associada al procés de globalització. L’anomenat “intercanvi colombí” (concepte que podríem estendre a l’Oceania, tan desconeguda per al món antic com Amèrica fins al s. XVI) va inaugurar les malalties global tals com les entenem avui en dia en intensificar i sistematitzar els contactes entre tots els continents (les possibilitat que pandèmia mundial -desbordant la definició continental, poc rellevant biològicament- anterior amb efectes greus, sembla més baixa, tot i que en aquest museu explorem alguna possibilitat). L’intercanvi colombí va afectar totes les dimensions de l’activitat humana, culturals, polítiques, econòmiques i també va tenir un component biològic molt important. Es ben conegut el tràfec d’espècies agrícoles en els dos sentits (tomates o panís per all o blat), però ho és molt menys (tot i alguns esforços divulgadors recents) la anada i vinguda de microorganismes associats a les poblacions (amb llurs microbiota, viroma, genètica i cultures de la salut) dels dos mons.

Aquest intercanvi fisiològic associat a la connexió entre dos ecosistemes fins llavors molt aïllats, es va convertir en un primer moment en una mena de “guerra immunològica” on l’espectre de major diversitat de la microbiota del vell món jugà a favor de les seves poblacions, que resistiren les malalties americanes i oceàniques molt millor que les poblacions del nou i del novíssim món respecte a les afeccions que portaren els europeus. Sense dubte aquesta “derrota immunològica” fou crucial per a la conquesta d’Amèrica i, sobretot, per la seva colonització; avui en dia, el pobles “indígenes” o “aborígens” són una minoria, sovint ínfima, en les regions derrotades (la immensa majoria de la població és criolla, descendent dels nous arribats), al contrari del que passa en el Vell Món,

Aquest resultat no és extensible a altres regions. A l’Àfrica, per exemple, també fortament implicada en el nou intercanvi i obrint-se lentament a Europa a través del sinistre tràfic d’esclaus, però sense cap mena de colonialisme fins finals del s. XIX, el resultat del contacte entre sistemes immunitaris i ecosistemes sanitaris -molt més comunicats històricament, tot i la membrana del Sàhara i del mar- fou gairebé oposat, es parla de “la tomba de l’home blanc”, tot i que també acabés desembocant en una colonització, molt més breu i amb efectes ben distints, però. De fet, l’intercanvi colombí fou molt complex i s’entroncà sense solució de continuïtat amb la globalització madura de l’imperialisme i el postcolonialisme. En el camp immunològic, per exemple, la verola no estigué sola. Tant en una direcció com en una altra, es produïren “moviments” que reclamen un estudi perquè poden ser claus per fer front a la construcció d’una salut global necessàriament diversa. Algunes possibilitats: comparació epidemiològica dels itineraris de les malalties compartides des d’Europa i el Vell Món (no només la verola, el xarampió, per exemple), de les compartides des del Nou Món (revisar la discussió sobre la sífilis, la febre groga…), o les que es veuen afectades pels canvis culturals i d’estil de vida (les “malalties de civilització”, com ara podria ser la tan discutida hipertensió en les poblacions afroamericanes).

La verola va promoure el desenvolupament d’una de les eines més eficaces per enfrontar-se a les pandèmies: les vacunes. Les vacunes són compostos amb el potencial immunitzar parcial o totalment, temporal o permanentment, respecte a una malaltia; ho fan induint la producció d’anticossos (estructures que reconeixen i desactiven els agents patògens) pel propi cos, mitjançant la introducció d’antígens (elements de l’estructura de l’agent infecciós, des de virus mors a proteïnes de l’agent infecciós)

Era de coneixement popular que els supervivents de la verola eren immunes a la malaltia. Ja l’any 430 aC, Tucídides descriu a les seves cròniques d’Atenes que els supervivents d’una pandèmia, que podia ser la verola, eren demanats per a cuidar als infectats.

La forma de combatre la verola abans del descobriment de la vacunació va ser la inoculació o variolació. La paraula és deriva del llatí inoculare, que significa “empeltar”. La inoculació feia referencia a la instil·lació subcutània del virus de la verola a individus no immunes. L’inoculador solia utilitzar una llanceta humida amb matèria fresca presa d’una pústula madura d’alguna persona que patia de verola. Però la inoculació no estava exempta de riscos. Els destinataris podien desenvolupar la malaltia, difondre-la i fins i tot adquirir malalties del donador com la sífilis o la tuberculosis.

La inoculació, també anomenada variolació, era practicada a l’Àfrica, l’Imperi Otomà, l’Índia i la Xina (IMATGE 3) molt abans del segle XVIII, quan es va introduir a Europa amb l’arribada de viatgers d’Istanbul. L’aristòcrata anglesa Lady Mary Wortley Montague que va ser responsable la introducció de la variolació a Anglaterra. El 1715, Lady Montague la va patir i el seu rostre va quedar desfigurat i el seu germà de 20 anys en va morir. Ella va fer inocular als seus fills i poc a poc el procediment va obtenir una acceptació general. A la dècada de 1750 alguns prínceps europeus van morir de verola, donant més impuls per a l’ús de la variolació. Entre els variolats hi havia Emperadriu Maria Teresa d’Àustria i els seus fills i néts, Frederic II de Prússia, el rei Lluís XVI de França i el seu fills, i Caterina II de Rússia i el seu fill. Rei Frederic II de Prússia també va inocular tots els seus soldats. De fet, la variolació es va practicar àmpliament a Europa fins al descobriment de la vacunació per Jenner.

El 1757, un nen de 8 anys va ser inoculat amb verola a Gloucester; va ser un dels milers de nens inoculats aquell any a Anglaterra. El procediment va ser eficaç, va desenvolupar un cas lleu de verola i, posteriorment, va ser immune a la malaltia. Es deia Edward Jenner. Als 13 anys va ser aprenent d’un cirurgià de camp i apotecari a Sodbury, prop de Bristol. Va ser allà on Jenner va sentir a una munyidora dir: “Mai no tindre verola perquè he tingut verola bovina. Mai tindré una cara lletja amb marques.” De fet, era una creença comuna que les lleteres estaven d’alguna manera protegides de la verola. Reflexionant sobre això, Jenner va concloure que la verola bovina no només protegia contra la verola, sinó que també es podia transmetre d’una persona a un altra com a mecanisme deliberat de protecció. El maig de 1796, Edward Jenner va trobar una jove lletera, Sarah Nelms, que tenia lesions fresques de verola a les mans i braços. El 14 de maig de 1796, utilitzant la matèria de les lesions de Nelms, va inocular a un nen de 8 anys, James Phipps. Posteriorment, el nen va desenvolupar febre lleu i molèsties a les axil·les. Nou dies després del procediment havia perdut la gana, però en l’endemà estava molt millor. El juliol de 1796, Jenner va inocular al noi de nou, aquesta vegada amb matèria d’una lesió fresca de verola humana. No es va desenvolupar cap malaltia i Jenner va concloure que el procés de protecció estava complert.

La vaca en llatí es diu vacca i la verola de les vaques es denominava vaccinia (vacuna); Jenner va decidir anomenar aquest nou procediment vacunació i cent anys més tard, Louis Pasteur generalitzar l’ús per tot tipus de vacuna. L’ús de la vacunació es va estendre ràpidament a Anglaterra, i cap a l’any 1800, també havia arribat a la majoria de països europeus. El treball de Jenner va representar el primer intent científic de controlar una malaltia infecciosa per l’ús deliberat de la vacunació. Estrictament parlant, no va descobrir la vacunació però va ser la primera persona en atorgar el caràcter científic al procediment i aplicar-lo segons la investigació científica.

Needham J Science and civilisation in China Vol. VI:6, In: Nathan Sivin ed. Cambridge: Cambridge University Press, 2000
Foto de les marques de la vacunació de la verola de membres de l’equip del museu.

IDEES BÀSIQUES
– Origen
: des de l’Antiguitat al Vell Món (endèmia).
– Pandèmia: s. XVI-XVIII (col·lapse demogràfic al Nou Món -Amèrica, Oceania)
– Vacuna: 1796 (previ “variolació”)
– Erradicació: 1980

Agent infecciósvirus «Variola virus»Vector/transmissiócontactePrevalençaerradicadaExposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.