Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

La Pesta Negra és el nom de la que pot haver estat la pitjor pandèmia que ha afectat Europa, Àsia i nord ‘Àfrica. Va tenir el seu punt àlgid a 1348 i es calcula que morí entre el 30 i el 60% de la població europea, una taxa de mortalitat que mai s’ha tornat a assolir. Es coneix també com a Segona Pandèmia de la pesta bubònica, una malaltia provocada per un bacteri: Yersinia pestis. El seu record ha fet que el nom “pesta” es consolidés com a sinònim popular d’epidèmia (és significatiu que en anglès s’anomeni plague).

Yersinia pestis

La Pesta Negra fou un esclat especialment contagiós, pandèmic i letal de pesta bubònica, que esclatà cap a la meitat del s- XIV. Produïda per un o més ceps del bacteri Yersinia pestis, la malaltia ja era coneguda a l’antiguitat. El mateix nom, “pesta”, resulta una mica confús perquè és una paraula amb una accepció antiga molt genèrica, equivalent al que avui es diu “epidèmia”. Per precisar, se li afegeix l’adjectiu “bubònica”, que només és totalment adient per a una de les presentacions clíniques de la infecció.

La infecció de Yersinia pestis ha estat considerada una zoonosi, una malaltia pròpia d’animals que passa a éssers humans. Habitualment s’ha pensat que afecta als rosegadors, sobretot d’origen asiàtic com la rata negra (Rattus rattus) o la rata de pit groc (Rattus flavipectus), considerades respectivament els principals “reservoris” de la Segona (s. XIV i següents) i la Tercera (s. XIX i XX) Pandèmies. A la mort de la rata hoste, el bacteri pot passar als humans a través de la picada de les seves puces (Xenopsylla cheopis), que l’albergarien en el seu tub digestiu. Així doncs, la manca d’higiene en habitatges i mitjans de transport (vaixells), habitual en l’Edat Mitjana i també en les condicions de les ciutats del s. XIX, facilitarien una transmissió massiva. Alguns estudis actuals suggereixen que aquest esquema podria ser encara més complex, apuntant que a la Pesta Negra, el paper de les rates no hauria estat determinant i els vectors haurien estat les puces (Pulex irritans) i polls (Pediculus humanus humanus) específics dels humans.

En tot cas, una vegada dins del cos humà, Yersinia pestis actua sobre el sistema limfàtic. En particular, els bacteris s’instal·len als ganglis on resisteixen i infecten els fagòcits del cos, reproduint-se i produint les inflamacions característiques de la malaltia (pesta bubònica). La infecció es pot propagar per la sang, amb una infecció general, o afectar els pulmons, donant lloc a les altres formes o variant clíniques (septicèmica i pneumònica). En el cas de la variant pneumònica, la transmissió pot ser directament de persona a persona, sense intermediació del vector, a través de gotícules.

El quadre clínic apareix de sobte alguns dies despès de l’exposició al bacteri. Inclou els signes i símptomes del constipat, amb malestar general, febres, rampes, dolor i, sobretot, l’aparició de “bubons” -inflors provocades pels ganglis inflamats-, gangrena en parts distals (dits, nas…) o vòmit de sang. El diagnòstic es pot verificar analitzant el sèrum sanguini o amb deteccions ràpides sobre mostres de teixits tous amb varetes. Sense tractament, la mortalitat oscil·la entre el 40 i el 60%, apropant-se al 100% en les formes pneumònica i septicèmica, més rares.

El tractament redueix la mortalitat a un interval entre l’1% i el 15%. Consisteix bàsicament en l’administració d’antibiòtics actius contra els bacteris GRAM-, com ara l’estreptomicina, la gentamicina i la doxiciclina. És vital que l’aplicació dels fàrmacs es faci durant les 24 hores següents a l’aparició dels signes i símptomes, essent particularment efectius en les primeres 12 hores. És molt important, doncs, que existeixi un protocol d’alerta bé establert al sistema sanitari. Els antibiòtics s’han d’emprar com a profilàctics en contagis potencials.

Quant a la prevenció, l’extensió de les mesures higièniques i la lluita contra les plagues (desratització…) han estat la clau de la reducció radical dels casos i àrees endèmiques.

Regiment de preservació á epidemia ó pestilencia e mortaldats

L’epidemiologia de la Pesta Negra, la Mort Negra, la Gran Pesta, és a dir, de la Segona Pandèmia de la pesta bubònica, ha estat molt estudiada a causa de la seva dimensió, però continua suscitant molts debats. Es calcula que van morir entre 100 i 125 milions de persones d’una població mundial de menys de 500 milions, el que suposa la letalitat més gran registrada. Les xifres s’incrementen significativament si hi afegim la Primera i la Tercera Pandèmies.

El brot es va iniciar probablement en la regió estepària entre els límits orientals d’Europa, al nord del Caspi, i Mongòlia, on la malaltia continua essent endèmica i pot haver estat originària. Fonts àrabs i xineses suposaren un origen mogol. De fet, els conflictes en la ruta de la Seda, amb un marcat protagonisme mogol, influïren sens dubte en la seva propagació, però la malaltia sortí a la llum al setge de la ciutat de Caffa (avui Feodòsia) en l’actual Crimea, l’any 1346. En tot cas, la Pesta Negra va seguir rutes comercials terrestres amb Orient, com ara la de la Seda, entrant a Europa sobretot per Venècia, dominadora del comerç amb el Mediterrani oriental. Al mateix temps s’estengué per gran part d’Àsia i probablement àrees del nord d’Àfrica. Els rebrots, cada vegada més atenuats, es perpetuaren fins a inicis del segle XIX. Al 1855, novament en Àsia, esclataria un nou brot de tal dimensió que ha estat considerat la Tercera Pandèmia. En tot cas, un dels grans desafiaments per poder extreure aprenentatges sobre la pandèmia és la manca d’un quadre clar del que passà fora d’Europa, mancança que apel·la a col·laboracions amb científics asiàtics i africans.

La dimensió de la pandèmia desorientà els metges racionalistes de tradició galènica, al món cristià, islàmic o jueu. El contagi amb aires o aigües pestilents no semblava poder explicar l’abast de la malaltia i s’especulà amb causes astronòmiques. La Pesta Negra fou i és sinònim de desordre i mort. En molts llocs s’acusà minories, sobretot els jueus, d’enverinar les aigües. La “teoria de la doble veritat” de Fe i Raó, que havien defensat savis com Averroes, trontollà a favor de la primera i molta gent cregué en un càstig diví.

La Pesta Negra es convertí en el “model” de pandèmia, de plaga total al Vell Món, i en particular a Europa. Més enllà de les fumigacions o d’altres remeis de dubtosa eficàcia, algunes mesures terapèutiques i preventives s’han mantingut vigents durant la COVID-19: l’airejament dels habitatges, la preferència pels espais oberts, les mascaretes i, sobretot, el confinament de les persones malaltes i de forma més genèrica, de les poblacions en general, amb quarantenes i tancaments perimetrals de ciutats i regions.

A Lleida, hi ha un exemple d’aquest desconcert i també del compromís que generà la lluita contra la malaltia entre els sanitaris, quelcom que s’ha repetit a la història fins a l’actual COVID-19. Es tracta de Jacme d’Agramunt, professor de l’Estudi General de Lleida, del qual és hereva l’actual Universitat de Lleida. Escriví un text sobre la pesta que adreçà als paers de la ciutat i a la ciutadania en general, raó per la qual el redactà en català i no en el llatí habitual dels tractats científics. Jacme d’Agramunt, lluny de fugir, acabà morint per la infecció. El Regiment de preservació a epidímia e pestilència e mortaldats, publicat l’any 1348, és considerat el primer tractat mèdic en català i el primer dedicat a Europa a la Pesta Negra.

El pessimisme que engegà aquesta pandèmia impregnarà la visió de la vida humana durant molt de temps (vita brevis) i competirà durant segles amb l’optimisme humanista del Renaixement. La pesta fou una gran inspiració per al pessimisme existencial rastrejable encara en el gran anatomista francès Xavier Bichat (1771-1802) , que definia la vida com “el conjunt de funcions que resisteixen a la mort”. Però també exemplificà el fracàs de la raó, al menys de la raó dels antics, incapaç d’explicar la magnitud del desastre. Aquesta desautorització i l’escepticisme que l’acompanyà contribuïren a una valoració creixent de la dada empírica, de la percepció dels sentits com a base del coneixement, conduint alguns filòsofs cap a la Nova Scientia, la ciència moderna, que deixà de parlar de veritats per parlar de models.

La paraula “pesta” ve del llatí pestis, que tenia l’accepció general del que avui definiríem com a epidèmia, una malaltia que afectava moltes persones en una zona o regió. Tot i que ni grecs ni romans desenvoluparen una teoria microbiològica, sí consideraren que l’extensió de les malalties es produïa per contagi, cosa que implicava contacte material, amb efectes potencials positius o negatius, per bé que la literatura mèdica adoptà una accepció en tant que “acció patògena”; aquesta adopció fou influenciada probablement per les concepcions religioses de puresa i impuresa. Precisament, els causants dels efectes negatius del contacte eren matèries en descomposició, pútrides en tant que afectades per un desordre humoral. D’aquí la mala olor, la “pesta”, la qualitat “pestífera”, dels llocs insalubres i de les persones malaltes.

Els autors llatins i de llengües romàniques van utilitzar la paraula per referir-se a les epidèmies més conegudes de l’Antiguitat europea, com ara la famosa Pesta d’Atenes, que acabà amb la vida de Pèricles i amb l’hegemonia de la ciutat entre els hel·lens. Però probablement no es tractava d’infeccions degudes a Yersini pestis. Se sol considerar que la primera evidència epidèmica de la malaltia fou la també tristament cèlebre Pesta de Justinià, que arribà a Constantinoble l’any 542 des d’Àsia, per la ruta de la Seda. Se l’anomena sovint la Primera Pandèmia de pesta bubònica, essent la primera pandèmia coneguda del Vell Món. S’estima que suposà la mort d’entre 25 i 50 milions de persones, és a dir, entre el 13% i el 25% de la població mundial; es produïren brots recurrents fins al segle VIII.

Estudis genètics apunten a una antiguitat mínima de la malaltia de 4000 anys, i un origen en l’Àsia central, entre Samara (Rússia) i Mongòlia. Ara bé, la manca d’evidències de fortes epidèmies a l’Àsia abans del s. XIX, fora de les estimacions poc concloent dels dos grans esclats dels segles VI i XIV, inviten a una recerca sobre la història de l’ecologia humana de la malaltia que expliquin els detonant i les diferències de la Primera i la Segona Pandèmies. Aquesta pista d’investigació no s’esgotaria amb la pesta, sinó que arribaria fina a la comprensió de les pandèmies actuals.

La pesta bubònica es convertí en una malaltia planetària després de la Segona Pandèmia. Tot i perdre virulència, fou una amenaça permanent durant segles. En 1855, coincidint amb la Tercera Pandèmia del còlera i tot just després de la primera Conferència Sanitària Internacional, esclatà a la Xina l’anomenada Tercera Pandèmia de la pesta. Va causar més de 12 milions de morts (uns 10 milions només a l’Índia) i es perpetuà amb brots cada vegada més febles fins que l’OMS la va considerar extinta en 1960 (quan les morts anuals es reduïren a menys de 200). Avui els brots resulten esporàdics i molt limitats; si bé poden sorgir a tots els continents (sovint es detecten casos puntuals al sud-oest dels Estats Units, per exemple), en general es concentren en àrees considerades endèmiques: Madagascar, República Democràtica del Congo o el Perú, encara que sovint també s’ha citat l’Àsia Central i Mongòlia, en tant que suposat bressol.

En tot cas, el paisatge humà immediatament posterior a la Pesta no fou un de desolació o depressió persistent, ans al contrari: Europa i el Vell Món experimentaren un enorme creixement, demogràfic, econòmic i cultural a partir de la crisi del s. XIV, iniciant el camí de la globalització moderna.

Tal vegada on més s’instal·là el llegat de la pesta fou en l’imaginari d’Orient: el mal ve de l’est. Les rates, les puces i la malaltia vingueren d’Àsia, com un segle abans (1241), la invasió mogola s’havia aturat la porta d’Europa en conèixer la notícia de la mort del Gran Khan; com molt abans els huns havien arribat als murs de Roma. És cert que al segle XIV, la mort arribà a favor del lucre pacífic, de l’esplendor de la Ruta de la Seda, però aquesta vegada no es va aturar. La Pesta Negra no va ser la darrera plaga d’origen oriental, com palesa tota la història de la salut internacional i la mateixa COVID-19. Ara bé, cal recordar que, amb aquesta procedència també havien i arribat i continuarien arribant innovacions com ara l’impremta, la pasta, la seda, els bitllets, el té, els guarismes que empren avui en dia els matemàtics o la desobediència civil moderna. La mobilitat humana és un factor de risc en molts sentits, inclòs el sanitari, però la història demostra que els beneficis acaben essent superiors als costos.

Agramunt, Jacme de (1348) Regiment de preservació a epidímia e pestilència e mortaldats (Edició de J. Veny amb estudis de J. Arribazalaga i L. García Ballester). 
https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/regiment-de-preservacio-de-pestilencia-lleida-1348–0/html/

Dean, Katharine R.; Krauer, Fabienne; Walløe, Lars; Lingjærde, Ole Christian; Bramanti, Barbara; Stenseth, Nils Chr.; Schmid, Boris V. (2018), “Human ectoparasites and the spread of plague in Europe during the Second Pandemic”, PNAS v. 115/6 January. 
https://doi.org/10.1073/pnas.1715640115

Keller, Marcel, et al. (2019) “Ancient Yersinia pestis genomes from across Western Europe reveal early diversification during the First Pandemic (541–750)”, PNAS, v.116/25, June: 12363-12372.
https://doi.org/10.1073/pnas.1820447116

Spyrou, M.A., Tukhbatova, R.I., Wang, CC. et al. (2018), “Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests Bronze Age origin for bubonic plague”, Nat Commun 9, 2234.
https://doi.org/10.1038/s41467-018-04550-9

WHO https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/plague

Tot i que l’OMS defineix una pandèmia com la propagació mundial d’una malaltia, ja se sol parlar de pandèmia quan una malaltia mostra una forta prevalença i apareix en més d’un continent. El brot de pesta que esclatà en 1347 complia amb escreix aquestes condicions. La malaltia es va difondre per la major part d’Àsia, d’Europa i, almenys, pel nord d’Àfrica i va afectar a desenes, si no a centenes, de milions de persones.

Quan la propagació o la virulència van perdent empenta, però la malaltia no desapareix del tot i manté una distribució estable, es parla sovint d’endèmia, local, regional o mundial. Quant l’abast de l’endèmia és planetari, la declaració de pandèmia depèn del grau d’alarma creat. Avui en dia, el llindar pot variar molt segons la valoració del risc que acordi l’OMS.

La paraula “contagi”, central en la concepció moderna de malaltia infecciosa i epidèmia, denomina la introducció d’un microorganisme estrany en un hoste al qual pot produir disfuncions biològiques més o menys greus. En el llatí original, la paraula volia dir simplement “contacte”, cum tangere, en un sentit primàriament físic (l’arrel de tangere és la mateixa que dona “tangible”, en el sentit de material, perceptible a través dels sentits), però també, potser, secundàriament, intel·lectual o espiritual. Desenvolupà una associació amb pol·lució, “acte d’embrutar, tacar, mullar”, que explica també la variant “contaminar(amb el mateix origen que contagi).

Sembla que la paraula es va començar a utilitzar amb un sentit primàriament mèdic i patològic en el llatí tardà, tal com apareix a l’obra de Flavi Renat Vegeci (s. IV), Digesta Artis Mulomedicinae, on utilitza contagiosus. L’expressió no es referia a cap microbi, sinó al contacte amb matèria desordenada (amb una alteració de la combinació “natural”, pròpia, d’humors que la caracteritzava originalment) i capaç de desordenar, tal com apareix al cèlebre tractat hipocràtic Sobre aires, aigües i llocs. La paraula més emprada per aquests efluvis o partícules desordenades potser era “miasma”, de la paraula grega μίασμα, “contaminació”, d’un verb que tenia un significat primàriament religiós en el sentit de “profanar, tacar”. La paraula ha perviscut en el llenguatge popular i se l’ha interpretat erròniament com una mena de denominació profana dels microbis.

De fet, el terme contagi persistí durant l’Edat Mitjana, associant-se al neologisme “infecció” (del llatí, in, “dins”, i facere, “fer”, tenir efectes en l’interior). Fins al punt que tots dos foren mantinguts per la visió que s’imposaria amb l’adopció general de la teoria dels gèrmens i amb l’establiment de la microbiologia, en el darrer terç del segle XIX. El químic Louis Pasteur (1822-1895) i el metge Robert Koch (1843-1910) es recorden com els herois fundacionals, però estaven acompanyats per una plèiade d’investigadors que seguien pistes ben similars: els temps eren madurs per a una nova concepció de malaltia i de medicina que anava a canviar el món.

IDEES BÀSIQUES
– Origen
: des de l’Antiguitat al Vell Món (endèmia).
– Pandèmia: “Segona Pandèmia” de pesta bubònica, amb un punt àlgid entre 1347 i 1353 (Europa, Àsia i almenys nord d’Àfrica); brots fins a inicis del s. XIX (distribució mundial).
– Vacuna/tractament: l’OMS no recomana cap de les vacunes existents; tractament amb antibiòtics (actius contra bacteris GRAM-, com ara estreptomicina, gentamicina, doxiciclina…)
– Erradicació: no es preveu donat la seva persistència en animals molt abundants.

Agent infecciósbacteri Yersinia pestisVector/transmissióper picada de puces (Xenopsylla cheopis) de la rata negra (Rattus rattus); aquesta tesi generalment acceptada ha estat discutida darrerament respecte al s. XIV, identificant el vector amb les puces (Pulex irritans) i polls (Pediculus humanus humanus) associats als éssers humans. També es transmet més rarament per contacte de fluids humans, com gotícules en l’alè (forma pneumònica).PrevalençaLa Pesta Negra provocà entre 100 i 120 milions de morts per a una població mundial inferior als 500 milions. A Europa morí al voltant d’un terç de la població. Avui la malaltia és residual, amb algunes desenes de casos anuals, sobretot en zones endèmiques.Exposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.