Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

La Grip de 1918, mal coneguda com a “Grip Espanyola” o “Dama Espanyola” fou una pandèmia provocada per una mutació del virus de la grip (tipus A, subtipus H1N1) que esclatà al final de la I Guerra Mundial i provocà entre 50 i 100 milions de morts a tot el món. Això la converteix en el brot pandèmic més mortífer recollit per registres des de la Pesta Negra. També fou la primera pandèmia mediàtica, havent deixat nombrosos testimonis personals i fotogràfics, tot i que la informació sanitària resulta molt insuficient per als estàndards actuals.

H1N1 Influenza Virus. Autor: CDC Influenza Laboratory, 2010.

La grip és una malaltia infecciosa de les vies respiratòries altes causada per diverses variants de l’anomenat virus de la grip o de la influença. Es presenta sovint com un constipat fort. Tot i que en general remet espontàniament, requerint només un tractament dels símptomes; pot generar complicacions greus i fins i tot la mort, en poblacions vulnerables com persones grans o amb afeccions respiratòries.

El quadre clínic inclou la febre alta, el mal de cap, el cansament, la tos seca, el mal de coll, la congestió nasal, els esternuts, la irritació d’ulls, el dolor al cos o la sensació de fred, entre d’altres.

L’agent patogen de la grip és un virus de la família Orthomyxoviridae (ARN virus), generalment Alphainfluenzavirus o Influenzavirus A, però menys freqüentment, Influenzavirus B o C. L’espècie més habitual es divideix en nombrosos subtipus, anomenats segons el codi HnAn, on “n” és un número que designa formes diferents. Les lletres H i N es refereixen respectivament a dues proteïnes, hematoglutinina i neuraminidasa que faciliten respectivament l’entrada i la sortida del material genètic dels virus en les cèl·lules epitelials de les vies respiratòries que infecten, emprant-les per reproduir-se. Habitualment, després d’uns dies la infecció remet i les cèl·lules infectades necrosades són eliminades, però en altres casos la infecció provoca complicacions i més rarament s’expandeix a altres teixits (virèmia), amb efectes greus i de vegades mortals. Dins de cada subtipus es poden distingir varietats. Així, la grip de 1918, fou causada per una varietat del subtipus H1N1. Aquest subtipus ha estat associat habitualment als porcs (grip porcina) i a les aus (grip aviar), no obstant això, la transmissió entre aquests hostes i els éssers humans és freqüent. Brots epidèmics i fins i tot pandèmics entre humans ja s’havien produït abans de la pandèmia i també ho farien després, però cap amb tanta virulència. La varietat de 1918 es considera extinta però no perquè fos erradicada, sinó perquè mutà adaptativament en formes menys perilloses. En tot cas, s’ha calculat que la diferència entre les formes actuals i la de 1918 afecta només entre 25 i 30 aminoàcids dels 4.400 que conformen el subtipus. El primer virus de la grip identificat era un descendent directe del virus que va causar la pandèmia de 1918 i es va aïllar d’un porc el 1933. El virus humà que va causar la pandèmia de 1918 es va seqüenciar entre 1995 i 2005 a partir de mostres patològiques conservades en cera per l’exèrcit estatunidenc i d’un cadàver congelat.

La grip del 1918 és una malaltia molt contagiosa. La transmissió es produeix per via respiratòria, essent els vectors gotícules en aerosol procedents de les secrecions (saliva, mucositats) de persones infectades, que esternuden o respirem a curta distància, menys d’un metre, de la persona receptora. Els brots epidèmics són estacionals, associats a la tardor i l’hivern i més presents o més greus en general en les zones temperades i fredes, on és una afecció molt comuna. Una de les incògnites de la grip és precisament com sobreviuen els virus fora dels períodes epidèmics, ja sigui en reservoris animals, en contingents molt baixos o en estat de latència, on no provoca símptomes. Generalment, es considera un trastorn que s’ha de cuidar, però relativament lleu. Ara bé, la comparació inevitable amb la COVID-19 ha visibilitzat que la malaltia afecta milions de persones cada any (alguns anys, centenars de milions) i que causa una mortalitat apreciable en col·lectius vulnerables, en particular persones amb malalties respiratòries cròniques i persones grans. En Espanya, el Ministeri de Sanitat ha calculat que en la temporada 2019-2020 es varen donar 619.000 de casos confirmats, amb unes 27.000 hospitalitzacions, registrant-se’n unes 3.900 morts.

Aparició de la pandèmia espanyola de virus de la grip H1N1 de 1918 per la transmissió del virus de la grip aviària a humans, l’H2N2 de 1957 va ser el resultat de la introducció de segments d’ARN de la grip aviària a la població humana, de manera similar la pandèmia H3N2 de 1968 va ser el resultat de l’H3 HA i PB aviària en humans. (adaptat de Neumann et al. 2009).

El tractament se sol concentrar en alleugerar els símptomes (febre i malestar) i només en casos greus es produeix l’hospitalització amb possibilitat de respiració assistida, suport vital i, rarament, administració d’antivírics. La intervenció sanitària més sistemàtica s’adreça a la prevenció: en particular, en els països desenvolupats amb climes temperats, cada any s’organitza una campanya de vacunació voluntària, focalitzada en el personal sanitari i al col·lectiu més sanitari i promoguda per l’OMS des de 1973. La primera vacuna s’havia posat a punt a l’URSS en 1936, poc després de l’aïllament del virus, però val a dir que tant aquella com les que l’han seguit, si bé redueixen la gravetat i la incidència de la malaltia, estan lluny d’oferir una protecció completa i s’han de renovar cada any. Això és deu a l’enorme facilitat de mutació i intercanvi genètic dels virus.

Fotografia de voluntàries nord-americanes de la Creu Roja fent mascaretes durant la grip de 1918.

Existeix una enorme literatura sobre la pandèmia de grip de 1918, començant pel nom. La pandèmia és coneguda popularment com a “Grip espanyola”, tot i que se sap que no es va iniciar a Espanya. Aquesta atribució es deu al fet que foren els mitjans de comunicació espanyols els que primer abordaren la que podrien considerar la primera pandèmia realment mediàtica de la història. Això es degué al fet que el brot esclatà abans que acabés la Primera Guerra Mundial i les potències bel·ligerants no van voler minar la moral de les tropes i la població amb notícies sobre una malaltia devastadora. Com Espanya era un país neutral, l’enorme mortaldat no trigà a ser primera pàgina, d’on es va començar a parlar de “Grip espanyola”.

L’epidèmia es va desenvolupar en quatre fases. Una inicial de mortalitat baixa atacant campaments militars i gent gran. Les hipòtesis més contrastades consideren que la pandèmia s’inicià com una zoonosi, una mutació procedent d’una forma de grip aviar, afectada per H1N1. La segona onada (agost 1918-març 1919) va ser la més mortífera amb la particularitat que afectava sobretot a joves d’entre 20 i 40 anys. Una característica d’aquesta onada va ser el freqüent desenvolupament d’una síndrome d’eritema cianòtic heliotrop [coloració lila de les parpelles superiors] que anunciava una mortalitat del 95% entre 3 i 5 dies des de son aparició. Tot i que encara no estan aclarides totes les circumstàncies d’aquest augment de patogenicitat, una de les hipòtesis apunta que una mutació del virus A H1N1 podria haver donat lloc a una híper-resposta immune o “tempesta de citocines” [proteïnes o pèptids que regulen la comunicació intercel·lular], més virulenta en els infectats joves, amb un aparell immunològic robust. Hi va seguir una tercera onada més suau a l’any 1919 que tingué una recurrència o quarta onada, sobretot a l’hemisferi nord en 1920, quan s’extingí.

El primer brot registrat fins ara fou a Haskell County, Kansas, Estats Units, el gener de 1918, abans que el famós esclat de març a Camp Funston, Fort Riley, en el mateix estat. Tot i que hi ha molts dubtes sobre l’origen últim de la mutació, tot i que s’han fet recerques sobre les tropes britàniques a França o entorn d’algunes epidèmies asiàtiques, a la Xina en particular, les dades recollides actualment continuen apuntant els Estats Units i aconsellen estudiar la influència de la ramaderia intensiva, en aquest cas d’aviram, per entendre les mutacions de la grip. En qualsevol cas, els soldats americans contribuirien a disseminar-la per Europa i sabem que la grip provocà més morts en l’exèrcit estatunidenc que les situacions de combat. Els moviments de poblacions nodrits per la guerra foren sens dubte un canal crucial de la propagació de la malaltia i potser expliquen la rapidesa, gairebé simultània en que es registraren brots arreu del món entre juliol i setembre de 1918.

A manca d’un registre rigorós, les projeccions dels experts ofereixen unes xifres esfereïdores. Tot i que podria haver-hi un biaix exagerador que caldrà revisar, s’apunten nombres només per davall -tant en termes absoluts com relatius- dels que es calculen per a la Pesta Negra. Certament, podria ser que les mortalitats acumulades pel còlera al segle XIX, o per la verola i el xarampió al Nou Món, tinguessin dimensions similars, però en períodes més llargs i contexts menys propers en l’actualitat. Se suggereixen entre 50 i 100 milions de morts (un interval enorme) per almenys 500 milions de persones infectades, el qual representaria prop d’un terç de la població mundial. Els efectes demogràfics es varen notar durant 15 anys. En els països desenvolupats, el més conspicu fou una reducció brusca de vora una dècada en l’esperança de vida mitjana.

A Espanya hi va haver uns 8 milions de persones infectades amb unes 800.000 morts. A Lleida és difícil calcular les morts, però alguns estudis indiquen que, encara que l’any 1918 es recordaria durant un temps com l’any de la grip, la mortalitat podria haver estat sensiblement més baixa que en Espanya entre la meitat i la quarta part, potser al voltant del 2/1000. A l’Índia es parla de fins a 20 milions de morts, el que la convertiria en el país més afectat del món, però aquestes xifres tornen a resultar força especulatives com moltes de les avançades per les colònies o les regions fora d’Europa i dels Estats Units. Altres registres són menys espectaculars però més devastadors localment i més contrastables, com la defunció de més d’un terç de la població inuit del Labrador, al Canadà. Sens dubte, la pista de les diferències de mortaldat segons regions continua oferint una oportunitat de recerca que caldria aprofitar.

Fotografia de netejadors de carrers amb mascareta. Autor: Red Cross

La grip causà una forta commoció en la població de l’època. La grip causà una forta commoció en la població de l’època. A Viena, per exemple, la pandèmia semblà haver enterrat la creativitat. Per a alguns com el pintor Gustav Klimt (mort per accident cerebrovascular), l’artista Koloman Moser (càncer avançat) o l’arquitecte Otto Wagner (malnutrició i ancianitat), la grip va ser l’esdeveniment final sobrevingut a processos subjacents greus. Per d’altres, com el pintor Egon Schiele o la seva dona embarassada de sis mesos, persones sanes, la grip fou una mort ràpida. Altres van sobreviure, com ara el pintor Edvard Munch, l’artista Georgia O’Keeffe o l’empresari de cine Walt Disney, i aquests supervivents foren majoria.

La malaltia de la grip no apareix clarament en el registre històric fins a relativament tard. Tot i que alguns creuen identificar-la en textos hipocràtics, altres pensen que les descripcions no són prou específiques respecte a altres trastorns respiratoris, començant pel constipat (causat per més de 200 ceps de virus, en general diferenciats dels de la grip, sobretot Rhinoviurus). En tot cas, la paraula italiana influenza, del llatí influentia, s’emprava amb un sentit proper a “contagi” en el segle XIV. A partir del s. XVI s’associà a brots pandèmics que han estat considerats com possibles grips: al 1510, de 1557 a 1558 o en 1580. És probablement al segle XVIII quan  es comença a utilitzar amb seguretat amb el significat actual de grip, per a pandèmies a 1729, 1761-1762 o 1780-1782. En aquest mateix segle, a França, es comença a fer anar la paraula grippe (d’origen franc, germànic, “agafar fort”, com amb una urpa) al quadre clínic de la malaltia, que apareix descrit al menys des del s. XV. Al segle XIX, la paraula passarà al català i al castellà.

Així que tot i brots epidèmics d’afeccions respiratòries s’han repetit a intervals irregulars des d’almenys el segle IX d.C., resulta arriscat associar-los amb la grip actual. Els símptomes que es presenten més freqüentment i que s’han mantingut sense canvis al llarg de la història (febre, dolors musculars, i problemes respiratoris) són massa generals. En qualsevol cas, la predecessora immediata de les millor identificades grips del s. XIX és la “Grip Russa”, de 1889-1890, que aparegué a San Petersburg i en quatre mesos ja havia fet la volta al món. Provocà almenys un milió de morts i una gran quantitat d’infectats, tot i que la taxa d’infectats es mantingué en general baixa, per davall de l’1%, en les precàries condicions sanitàries del moment. Hi ha dubtes sobre l’agent causal. Si bé se sol assenyalar el virus influenza A, H3N8, alguns estudis recents apunten a un coronavirus, HCoV-OC43 d’origen boví i avui en dia un dels molts virus causants del constipat comú. Es repeteix, doncs, la clau de la zoonosi per a les grips contemporànies.

Tot indica, doncs, que l’espectre de trastorns respiratoris estacionals ha estat històricament molt dinàmic i que la comprensió de la seva evolució podria ser molt útil.

Tot i l’impacte, el record de la grip de 1918 s’anà apaivagant i només ha estat recuperat cap a 2018, amb el furor digital de les efemèrides, i sobretot amb la COVID-19. Com amb la Pesta Negra, a la grip seguí un període de creixement, d’eufòria en bona part d’Europa i en els Estats Units, com serien els anys 20. I, com amb la Pesta, es produirien recurrències pandèmiques, però, i aquí el patró de les dues malalties divergeix, la grip també es convertí en un fenomen quotidià.

Des del 1920, la grip ha estat entesa com una malaltia estacional que es repeteix cada any a escala mundial. Només es parla de pandèmies quan es detecten formes particularment virulentes o poc comuns, però el quadre del límit entre endemisme mundial i pandèmia sovint no és clar. Algunes de les pandèmies gripals més citades després de 1920 serien: l’anomenada “grip asiàtica”, 1957-1958, originada a la Xina i causada per variants del subtipus H2N2; la “grip de Hong Kong”, 1968, novament amb origen a la Xina i produïda dins del subtipus H3N2.

Si bé la variant exacta de la grip de 1918 sembla haver desaparegut després de diverses poblacions, el subtipus H1N1 persisteix i ha protagonitzat diferents brots declarats com a pandèmics. En 1977 sorgeix la “Grip russa” (no confondre amb la pandèmia de 1889), d’origen xinès. En 2009-2010 neix la “grip A”, “grip porcina” o “grip nord-americana”. Originada als Estats Units d’Amèrica, la “grip A” acumulà vora 20.000 morts, afectant a prop d’una quarta part de la població mundial. La pràctica totalitat d’aquests brots apunten un escenari de zoonosi en un marc de densificació de les relacions internacionals.

Artigues, A. (1989) Pandèmia de grip de 1918-19. Evolució en la premsa de Lleida i el seu registre civil. Gimbernat, 12.                http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/44011/54026

Centro Nacional de Epidemiología. Carga de enfermedad de la gripe estacional e impacto de la vacuna antigripal https://www.isciii.es/QueHacemos/Servicios/VigilanciaSaludPublicaRENAVE/EnfermedadesTransmisibles/Paginas/Infograf%C3%ADas.aspx

Gallart i Fernàndez, J & Rodríguez Calaveras, M. (2019) Epidèmia de grip de la tardor de 1918 a Artesa de Lleida. Shikar, Núm. 6, p. 84-9.
https://raco.cat/index.php/Shikar/article/view/366557

Hannoun, C. (2013), The evolving history of Influenza Viruses and Influenza Vaccines. Expert review of vaccines, 12 (09), pp. 1085-1094. https://www.medscape.com/viewarticle/812621_1

Pinilla, B. (2009), Anàlisi de la influència de la grip “espanyola” a la ciutat de Barcelona (1918-1919). Gimbernat, 51, pp. 201-217

Spinney. L. (2017) Pale Rider: The Spanish Flu of 1918 and How it Changed the World. London: Jonathan Cape.

Taubenberger, J. K., Hultin, J. V., & Morens, D. M. (2007). Discovery and characterization of the 1918 pandemic influenza virus in historical context. Antiviral therapy12(4 Pt B), 581–591. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2391305/

Tejero, L. (2020) La Comarca del Baix Cinca durant la pandèmia de la grip de 1918.    https://www.youtube.com/watch?v=oHHtatCfvOY

WHO (2018) Gripe (estacional) https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/influenza-(seasonal)

Els trastorns estacionals són aquells que es produeixen o són molt més freqüents en algunes èpoques de l’any que varien segons les condicions ecològiques de cada regió. Aquests trastorns no són únicament infecciosos: inclouen les al·lèrgies o els anomenats trastorns afectius estacionals. Els trastorns estacionals posen de manifest no només la importància de l’ecologia, sinó també de l’activitat humana (que pot empitjorar, millorar o neutralitzar els efectes de certes relacions ecològiques, com l’aparició del pol·len primaveral) en la conformació dels escenaris sanitaris i epidemiològics. Són una àrea d’estudi creixent en la medicina ambiental.

Les zoonosis són malalties que es transmeten entre éssers humans i animals, en ambdues direccions. Aquestes transmissions, que impliquen adaptacions dels agents patògens a entorns diferents, són propícies per accelerar els processos de selecció a partir de mutacions i generar noves formes infeccioses. La ramaderia intensiva amb la cria massiva d’animals genèticament similars, en tant que seleccionat i criats per les seves característiques, poden amplificar enormement la rapidesa de la propagació i fixació de les noves formes. El consum massiu d’animals salvatges i la seva introducció en medis de ramaderia intensiva (com tant s’ha parlat en el cas de la COVID-19) és una cadena que podria afectaria animals tan diferents com ratpenats, porcs i pangolins.

Població de virus que formen part de la microbiota d’un individu, és a dir, de l’ecosistema que constitueix un individu, en particular pluricel·lular i humà. El viroma forma un conjunt dinàmic que no només co-evoluciona amb les espècies, sinó que té sovint un paper fonamental en la mutació adaptativa i en la reconfiguració contínua del material genètic. Almenys un 8% del genoma humà és d’origen víric. Pensi’s que la diferència amb un ximpanzé pot estar ben per davall d’aquest percentatge.

"Grip espanyola"

IDEES BÀSIQUES
– Origen
: zoonosi aviar, primer cas detectat als EUA.
– Pandèmia: 1918-1919. Mutacions i combinacions del virus de la grip A, així com del subtipus H1N1 han reaparegut amb una dimensió pandèmica en diferents moments, però mai amb la mateixa virulència.
– Vacuna: considerada extinta per alguns, la forma de 1918 mutà i co-evolucionà amb els seus hostes. Diverses vacunes de protecció limitada i temporal s’administren per preveure la grip produïda per l’espècie virus influenza A.
– Erradicació: no prevista. Es fa el seu control a través de campanyes de vacunació estacionals en població de risc.

Agent infecciósVirus influenza A, subtipus H1N1Vector/transmissióAèriaPrevalençaLa grip estacional provoca cada any centenars de milions de casos, de 3 a 5 milions greus, i entre 300.000 i 650.000 morts (OMS 2018). Aquests números varien quan es produeixen brots pandèmics. Resulta difícil establir el % de casos produït per ceps heretats de la grip del 1918, però podria ser ben apreciable.Exposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.