Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

La COVID-19 és el nom d’una pandèmia per la infecció del sistema respiratori produïda per una espècie de virus desconeguda fins ara, el SARS-CoV-2. Des que fou declarada com a tal per l’OMS, l’11 de març de 2020, acumula un registre de 617 milions de persones infectades (9 de maig de 2022) i 6,277 milions de morts, el que la converteix en la més mortífera amb molt de les emergències de salut pública d’importància internacional, des de la creació de la figura en 2005. Tot i que la taxa de letalitat total és moderada, en certs grups i contextos ha estat elevada i, sobretot, l’altíssim nombre d’infeccions en poc temps ha sotmès els sistemes sanitaris dels països desenvolupats a una tensió sense precedents en la seva història, encetada en la primera meitat del segle XX. Aquest fet, amb el retorn de mesures preventives que semblaven pertànyer al passat, ha tingut un impacte socioeconòmic enorme, de conseqüències encara difícils de preveure.

La infecció afecta el sistema respiratori. El quadre clínic és variable, des d’un transcurs asimptomàtic fins a complicacions greus caracteritzades per la necessitat d’aplicar respiració assistida (entubant) a les persones afectades. Quan apareixen símptomes, ho solen fer després d’uns cinc dies d’incubació (pot variar des de quatre fins a quinze dies). Els signes i els símptomes recorden els d’un refredat amb abundant mucositat, malestar, cansament i mal de cap que poden donar pas a tos, febre i dificultat respiratòries. Un símptoma força comú i específic és la pèrdua de l’olfacte, però tampoc és un referent diagnòstic suficient: no tots els ceps que produeixen la malaltia indueixen anòsmia. L’evolució de la malaltia porta en alguns casos a pneumònia, síndrome respiratori agut greu (SARS), que es pot complicar amb altres afeccions, en particular en grups de població vulnerables: la gent més gran (en molts països, el grup de risc s’ha establert a partir dels 60 anys), les persones obeses i les persones malaltes, en especial amb afeccions respiratòries i cardíaques cròniques, diabetis o hipertensió. El pronòstic empitjora enormement en aquests grups, on cal extremar la prevenció i la rapidesa d’actuació. En els països desenvolupats, han suposat la majoria de les defuncions. A Espanya i Catalunya, per exemple, el percentatge de defuncions en residències de gent gran suma un terç de les morts totals, proporció que arriba al 50% a zones de Castella i Extremadura, qüestionant profundament llurs models d’envelliment i d’assistència social, sobretot a la gent gran.

Coronavirus. (Alissa Eckert, Dan Higgins, 2020)

L’agent patogen és un coronavirus, és a dir, un virus de la família Coronaviridae: el SARS-CoV-2, denominat així per la seva similitud amb el SARS CoV1, tipificat el 2002 (vegeu 2.3) i amb el que comparteix un 80% del material genètic. Totes dues espècies formen part del gènere Betacoronavirus i del subgènere Sarvecovirus. Contenen una única cadena d’ARN de sentit positiu, amb una mida del genoma d’unes 30 kilobases que codifiquen vàries proteïnes estructurals i no estructurals. Les proteïnes estructurals són: la proteïna que forma la nucleocàpsida (N) helicoidal i coberta per una bicapa lipídica esfèrica, en la que s’enclaven les altres proteïnes; la glicoproteïna en forma d’espiga (S); la proteïna d’embolcall (E); i la proteïna de membrana (M). El SARS-CoV-2 presenta un aspecte esfèric que s’ha convertit en la imatge més coneguda de qualsevol virus, desbancant en aquest lloc al VIH. Ha mostrat una gran plasticitat adaptativa i s’han generat nombroses variants: entre el mínim de 30 que s’han distingit (inclosa una que pretesament s’hauria originat a la Plana de Lleida, a l’estiu de 2020), delta i òmicron són les que han generat més atenció. Llurs efectes, que també han estat variables, reclamen una recerca comparativa, però, en conjunt, podrien apuntar a una “co-adaptació” creixent, que implicaria una menor gravetat, tal com sembla deixar palès la darrera vaga d’òmicron, molt contagiosa. En tot cas, caldria entendre bé els condicionants d’aquesta hipotètica tendència que sempre es podria revertir, sobretot puntualment, però que resulta l’horitzó esperable si s’observa l’evolució de les grips del s. XX.

L’examen directe i l’anamnesi (entrevista) no garanteixen un diagnòstic segur, amb el qual es requereixen proves analítiques, normalment de la mucosa nasal on s’identifica la presència o no del virus. S’empra una tècnica d’ampliació d’àcids nucleics desenvolupada recentment i  nomenada PCR. La reacció és realitzada per l’enzim polimerasa que du a terme moltes còpies seguides del genoma del virus. La quantificació total de l’ampliació de la seqüència és feta en temps real, de forma que és detectada per l’aparell i es veu en pantalla. Al projecte IlerCOVID s’amplia el fragment d’ADN que codifica per a la proteïna d’espiga (S) mitjançant la tècnica de PCR. Aquesta glicoproteïna purificada si és injectada en humans actua com un antigen i indueix la producció d’anticossos pel nostre sistema immunitari. Aquesta proteïna és la base d’un tipus de vacuna. Val a dir que també s’han desenvolupat unes proves de detecció per antígens més ràpides que les PCR, encara que menys fiables en els primers dies quan no registren positius.

La transmissió del virus es fa de persona infectada a persona no infectada, mitjançant contacte del virus procedent de la primera amb les mucoses del tracte respiratori de la segona. El virus es pot transportar bé a través de gotícules (diàmetre > 5µ) de saliva o mucositat, bé en suspensió en aerosols (diàmetre < 5µ), en parlar, esternudar, tossir o simplement respirar. També es pot contagiar per contacte directe des d’una superfície, primer amb la pell i des d’allà a les mucoses. Aquesta darrera via, tot i que possible, és més rara. Un cop el virus entra al cos, normalment per la boca o el nas però també pot ser pels ulls, s’instal·la principalment als pulmons. Allí les glicoproteïnes de la coberta del virus, anomenades d’espiga, reconeixen els receptors (ACE2) de les cèl·lules i s’hi fusionen, obligant les nostres cèl·lules a obrir un canal que els hi fa d’entrada per a la infecció. La població jove i infantil no només s’ha mostrat poc afectada pel cicle vital del virus, sinó els nens i nenes en particular han resultat ser molt poc transmissors, tot i que podria haver-hi diferències entre variants.

Com moltes infeccions virals, el tractament més habitual és simptomàtic, alleujant els símptomes quan es presenten i tractant d’evitar o controlar les possibles complicacions. En cas que aquestes apareguin o que es presentin problemes per respirar, es requereix l’hospitalització i l’aplicació de respiració assistida, amb entubaments que poden prolongar-se molts dies, amb comes induïts, el que requereix sòlides estructures assistencials. Al llarg de la pandèmia s’han provat també diversos antivirals (el primer aprovat per la Unió Europea fou Redemsivir), que, tot i que tenen un efecte limitat, podrien accelerar la recuperació o rebaixar els símptomes, sobretot entre col·lectius de risc.

Quant a la prevenció, una vegada constada la manca de polítiques que haguessin pogut prevenir en part la pandèmia, o en tot cas optimitzar la resposta des d’un primer moment, les mesures preventives s’han concentrat en frenar o minimitzar la transmissió dins de l’actual escenari pandèmic. Pel que fa al contagi per contacte amb virus dipositats sobre superfícies, les mesures més recomanades són l’ús de guants, el rentat freqüent de les mans amb sabó (que altera la capa lipídica del virus i el fa inviable) i, el més comú per la seva comoditat, la higienització contínua mitjançant gels hidroalcohòlics de les mans i dels objectes emprats quotidianament, cada vegada que hom els toca. Aquesta disposició ha provocat una incidència desproporcionada en les conductes i les despeses, tenint en compte que tot indica que és una via de transmissió més aviat rara. Quant a la transmissió per gotícules, no és efectiva a més d’un metre de l’emissor. En conseqüència, resulta evitable a través de mesures de distància social moderada, incòmodes, però relativament compatibles amb la vida socioeconòmica, sobretot si s’optimitza amb l’ús de mascaretes. Ara bé, la transmissió a través d’aerosols, que es manté durant hores en espais tancats encara que siguin amples, ha suposat un desafiament que explica els protocols socials establerts, com ara els confinaments i les quarantenes, així com els enormes inconvenients i crítiques que han generat. Cal tenir en compte que el curs de la pandèmia ha evidenciat que les mascaretes, amb independència del model (la N95 FPR, per exemple, filtra fins a 0,1 µm, el diàmetre del SARS-CoV-2) i de l’ús que se’n faci (canvi freqüent), no eviten per sí mateixes el contagi.

En aquest context, la comunitat d’experts ha posat la seva esperança en les vacunes. Se n’han generat diferents vacunes en un temps rècord, en part degut al que ja s’havia après en els intents d’immunització enfront del SARS-CoV-2. S’estan investigant desenes i l’OMS ha avalat almenys 9, que se sumen a més de 30 aprovades per diferents països. Les vacunes s’estan confeccionant amb tècniques diferents: virus afeblits, virus inactivats o morts, tècniques recombinants (ARN)… A la Universitat de Lleida s’està desenvolupant una tecnologia per confeccionar vacunes a partir de la producció de proteïnes en conreus d’arròs, una opció que podria resultar sostenible en tant al fet que podria contribuir a que els països en desenvolupament produïssin les seves pròpies vacunes o participessin decisivament en la seva producció. Tot i les falses expectatives aixecades inicialment sobre una improbable erradicació i sobre els percentatges de protecció, l’experiència apunta que les vacunes han estat un instrument crucial per fer-li front i disminuir la seva perillositat. En general, presenten alts nivells de protecció inicial que es perden en uns mesos (suficient sovint per evitar els pics estacionals); les dosis repetides no evitarien nous contagis (potser fins i tot les persones vacunades podrien continuar transmetent el virus en algunes ocasions) però alleujarien la gravetat de la malaltia, contribuint a elevar la tolerància col·lectiva a la malaltia i la reducció de l’estrès sanitari.

El desembre del 2019 vàries persones van ser admeses en hospitals xinesos amb una diagnosi inicial de pneumònia d’etiologia desconeguda. Llavors es va identificar un nou coronavirus a Wuhan, a la província de Hubei, Xina: l’Organització Mundial de la Salut va ser informada oficialment el darrer dia del mes. Les infeccions per aquest coronavirus es van estendre molt ràpidament i, per tant, un mes més tard, el 30 de gener de 2020, l’OMS va declarar una emergència de salut pública d’importància internacional (ESPII o PHIC en anglès). L’11 de març, se la qualificà formalment com pandèmia, afectant en aquell moment a 114 països, amb uns 118.000 casos registrats i 4.291 morts certificades.

Des de llavors, les dades de la pandèmia han crescut a un ritme exponencial, fins a afectar segons l’OMS a més del 10% de la població mundial, pel damunt dels 518 milions de persones infectades que avancen els càlculs oficials per a maig de 2022. Les morts registrades segons aquestes mateixes fonts, que indicarien al voltant de 6,3 milions, també podrien estar infravalorades: segons OMS i almenys un estudi publicat a la prestigiosa revista The Lancet, aquestes xifres es podrien triplicar. Aquesta nova valoració podria incloure les morts per altres causes, a conseqüència de l’estrès que la pandèmia hauria provocat en els sistemes de salut. Aquestes projeccions només es podran comprovar quan s’estudiïn en profunditat aspectes com la variació de la mortalitat respecte al període anterior a la COVID-19 o la variació de les causes de mort no associables a la infecció del SARS-CoV-2 durant la pandèmia en relació als registres anteriors a la COVID-19. Mentrestant, el més prudent és treballar a partir de les xifres validades internacionalment fins ara.

Aquesta propagació planetària s’ha desplegat a través d’una sèrie d’onades, quantificades de maneres una mica diferents segons els països. Per exemple, entre abril i maig de 2022, a Espanya s’ha parlat de sortida de la sisena, que s’hauria iniciat a finals de la tardor de 2021 associada a la variant òmicron. Altres països diuen estar entrant, durant la primavera de 2022, en la sisena o fins i tot en la cinquena onada. Tot i que l’impacte emocional i social fou potser més gran a 2020, tot indica que 2021 acapara la majoria dels casos i les defuncions.

Si la distribució temporal ha estat desigual, també es pot dir el mateix de la difusió geogràfica. Una primera ullada al mapa d’evolució apunta que les zones temperades i fredes han estat més afectades, amb la forta excepció de Amèrica, on països com Perú han presentat taxes molt altes, o Brasil, amb una forta letalitat i mortalitat. L’Índia, tot el gran nombre absolut de casos, manté taxes força més baixes que en Europa o Amèrica. Potser el cas que més sembla haver trencat les previsions és l’Àfrica al sud del Sàhara, que presenta una afecció baixa, fora de Sud-àfrica. Per una vegada, el món desenvolupat ha estat més afectat per una malaltia infecciosa moderna que la gran regió menys desenvolupada del planeta. Naturalment, aquesta distribució s’ha de confirmar en estudiar les dades, però de moment suggereix una important diversitat natural i cultural en els factors que condicionen la propagació de la pandèmia: edat de les poblacions, formes d’integració social de la gent gran, grau d’integració comercial i viària amb la resta del món, ecologia i microbiota regional… En tot cas, la comprensió de la diversitat de la pandèmia en les diferents societats és un camp d’estudi crucial per al futur de la salut global.

L’evolució sanitària de la pandèmia ha estat marcada per quatre fenòmens interrelacionats: el desbordament dels sistemes nacionals de salut, especialment punyents en els punts àlgids d’algunes de les onades, segons el país; la manca de coordinació global, marcada per la negació pràctica del lideratge de l’Organització Mundial de la Salut; l’adopció majoritària de mesures d’aïllament genèric de les poblacions (confinaments, quarantenes, tancaments regionals…), en gran manera anacròniques en comparació amb les estratègies de detecció ràpida i aïllament selectiu de malalts, molt menys comuns, ignorants de la diversitat dels contextos socioculturals i socioeconòmicament traumàtiques; i la incapacitat per evitar l’especulació amb els costos de la pandèmia, particularment pel que fa a la producció de la indústria farmacèutica.

Naturalment, no tot està essent negatiu. La ciència ha mostrat el seu potencial de producció de coneixement; les professions sanitàries han estat el suport admirat de sistemes de salut portats al límit; les poblacions han generat formes de solidaritat i recursos paral·lels (people science) ben variats arreu del món, operatius allà on no han arribat sovint ni els serveis públics ni la iniciativa privada empresarial. Ara bé, aquests elements positius es veuen contrapesats per un augment de l’autoritarisme en nom de l’imperatiu sanitari, que ha provocat respostes sovint titllades de populistes i obscurantistes, però la influència política de les quals no s’ha d’infravalorar: xenofòbia, negacionisme i desprestigi d’un coneixement expert creuat de contradiccions i interessos, desconfiança en les institucions democràtiques, increment de les desigualtats… Una tasca crucial en la fase final de la pandèmia és generar un clima d’autocrítica constructiva que permeti restablir les cohesions socials en qüestió, que només poden ser globals i construïdes des de la participació de persones i col·lectius diferents.

És complicat parlar de la repercussió d’una pandèmia que l’OMS encara no ha donat per extinta, encara que alguns sistemes nacionals de salut comencin a fer-ho. Les múltiples contradiccions i conflictes d’interessos, sovint vergonyosos, que han sorgit, ho fan encara més difícil i la invasió russa d’Ucraïna ha acabat d’enfosquir l’anàlisi.

Amb totes aquestes reserves, val a dir que l’evolució del que podria ser la fi de la pandèmia apunta que els aprenentatges (vegeu apartat 3) que se n’ha pogut extreure no s’estan aplicant o no amb la intensitat i extensió suficients: prevalen les inèrcies. En qualsevol cas, és esperable que des de l’OMS s’intenti impulsar una aplicació cada vegada més ajustada, prospectiva i dinàmica del potencial del Reglament Sanitari Internacional, per preveure i reaccionar davant de nous riscos, però no és clar fins a quin punt aquest esforç serà coordinat si no s’avança cap a pressupostos internacionals de salut, ni si no es té en compte la diversitat, tant dels sistemes nacionals de salut com de les condicions epidemiològiques.

Quant a l’afecció en sí mateixa, tot assenyala que el SARS-CoV-2 es podria acabar integrant (tal vegada ja durant aquest any) en el paquet de virus associats a les afeccions respiratòries estacionals a les regions temperades i fredes, que inclouen les grips. Més complicat és predir en quin sentit podria interaccionar amb altres coronavirus més letals com el SARS-CoV1 o el MERS-CoV (tot i que sembla esperable que contribueixi a reduir la seva virulència), o com podrien evolucionar en regions tropicals.

Els antivirals són medicaments emprats en el tractament de les infeccions víriques. Poden ser específics o d’ampli espectre, però, a diferència dels antibiòtics (actius enfront de bacteris), normalment no destrueixen els virus, sinó que bloquegen la seva reproducció en alguna de les fases del seu cicle. Es distingeixen dels viricides, productes que destrueixen els virus però fora de l’hoste, de l’individu infectat. Són uns fàrmacs recents, que es començaren a investigar als anys 60, avançant sobretot en la recerca sobre la SIDA des de mitjans dels 80s. Tot i aquest desenvolupament, la major part dels protocols només recorren a l’administració d’antivirals en casos d’infeccions greus que no milloren amb tractaments simptomàtics. En l’àmbit de la COVID-19, l’adopció d’antivirals ha estat progressiva i molt variable segons sistemes nacionals i fins i tot centre de salut.

En general se’ls està usant com sistema per escurçar o optimitzar les hospitalitzacions dels casos amb complicacions greus, un rol complementari molt diferent del de les combinacions antiretrovirals (TARGA) enfront del VIH-SIDA, que s’han convertit en el pivot que ha permès cronificar la malaltia i recuperar expectatives de qualitat i esperança de vida acceptables per a les persones malaltes. Sens dubte, la SIDA i la COVID-19 són afeccions ben diferents, en part perquè la primera afecta directament al sistema immunitari i la segona, amb efectes més específics, es concentra en el sistema respiratori. Això l’apropa a les grips i la seva experiència, però els fàrmacs provats, en la majoria en estat d’estudi, poden haver estat emprats contra la grip (monulpiravir), el VIH (ritonavir) o l’Ébola (remdesivir, el més estès). La incorporació d’antivirals ha estat fins ara lenta, escassa i molt selectiva, donada la seva eficàcia limitada i els seus possibles efectes secundaris. Per altra banda, el camp d’estudi dels antivirals i de la seva connexió amb teràpies simptomàtiques, es podria beneficiar d’una recerca complementària sobre el potencial dels remeis i usos de les medicines tradicionals i complementàries, sobretot en contextos de forts dèficits del sistema assistencial, com ara l’Àfrica al sud del Sàhara. Tot i “l’oblit” en aquest sentit de la indústria farmacèutica o la poca iniciativa de l’OMS, cal destacar l’activitat innovadora de laboratoris africans, nigerians per exemple, en aquest sentit.

Una emergència de salut pública d’importància internacional (ESPII, o PHEIC en anglès) és un estatus temporal establert per l’Organització Mundial de la Salut per a una malaltia o situació sanitària que requereix una resposta planetària coordinada. També se l’anomena emergència sanitària internacional. La categoria fou creada amb la reforma del Reglament Sanitari Internacional de 2005. Des de la seva creació, se n’han declarat 6 ESPII: la pandèmia d’H1N1 o grip A de 2009, els brots de poliomielitis de 2014 en països d’Àfrica i Àsia, el brot de virus d’Ebola del mateix any a l’Àfrica Occidental, l’epidèmia del virus de Zika de 2015-2016 a Brasil i Amèrica Llatina, l’epidèmia de virus d’Ebola a l’Àfrica Central, i la pandèmia COVID-19. Només en dos casos han tingut dimensions pandèmiques i en el cas de la pòlio de 2014 reacciona a tot just algunes desenes de casos en diferents llocs. Així doncs, la resposta produïda per una ESPII és molt variable en dimensió i tipus de mesura. Val a dir que el mecanisme ha estat molt criticat per la seva relativa ineficàcia (virus del Zika i COVID-19), la possibilitat de promoure l’especulació de preus (grip A de 2009), les diferències en l’aplicació i les consideracions segons les regions afectades (Ebola, poliomielitis).

En tot cas, l’ús i l’avaluació continuada de l’eina que són les ESPII poden facilitar la necessària evolució del Reglament Sanitari Internacional, que s’haurà d’associar a una major coordinació i inclusivitat de tots els aspectes de la salut global. No només de les emergències, enteses sovint encara des de la lògica de les fronteres sanitàries pròpies del vell concepte de salut internacional.

IDEES BÀSIQUES
– Origen
: zoonosi, regió de Wuhan nova mutació en el gènere Coronavirus es manifesta a finals de 2019.
– Pandèmia: 2020-2022
– Vacuna: una desena de vacunes aprovades per la OMS 2021-2022 (alta efectivitat atenuant; no eviten la reinfecció)
– Erradicació: no prevista

Agent infecciósVirus SARS-CoV-2Vector/transmissióAire (aerosols), contacte amb mucoses del sistema respiratoriPrevalença517 M de casos i 6,277 M persones mortes, (xifres acumulades a 9 de maig de 2022; podrien estar fortament infravalorats, segons OMS)Exposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.