Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

El còlera és una infecció intestinal produïda pel bacteri Vibrio cholerae que es transmet a través d’aigua no potable i aliments contaminats, sobretot a partir de matèries fecals de persones malaltes. Provoca una forta deshidratació que afebleix a qui la pateix podent desencadenar la seva mort. Al segle XIX es convertí amb un fenomen planetari amb la successió de les anomenades Set Pandèmies del còlera. Avui és una malaltia avui, associada històricament al desenvolupament de l’epidemiologia i de les teràpies científiques enfront de les malalties infeccioses.

El V. cholerae catabolitza una potent toxina que bloqueja l’enzim GTPasa de la subunitat alfa de les proteïnes G, presents en les cèl·lules de la mucosa intestinal, evitant que s’inactivin. En conseqüència, es continua produint l’enzim adenilat-ciclasa, que continua catalitzant la producció continuada d’AMPc (monofosfat d’adenosina cíclic). L’efecte és que els canals de Cl- es mantenen oberts i els ions desembarquen de forma massiva a la llum del budell, arrossegant altres ions (sodi, bicarbonat, potassi), fins a tal punt que l’aigua no els pot absorbir, essent excretada amb la consegüent deshidratació.

En la seva interacció amb els ésser humans, el bacteri no ha deixat d’evolucionar, i les successives adaptacions s’han traduït en dos biotips i nombrosos serotips: els investigadors reconeixen avui en dia més de dos-cents, tot i que només alguns són patogènics, les variants dels serotips O1 i O139.

Quant al quadre clínic, les persones malaltes experimenten apatia, pèrdues de memòria, disfunció sexual, refredament i arrugues de la pell, hipotensió, rampes i, potser sobretot, un dolor abdominal produït per la irritació de la mucosa, que acompanyen els vòmits i les defecacions. Aquestes són molt característiques, relativament incolores i inodores -tot i que sovint s’aprecia una lleu olor fètida o a peix-, amb aspecte d’aigua d’arròs degut als productes de descamació de les parets intestinals. Són isotòniques en les formes més greus. La malaltia cursa sense febre, o ben poca perquè està produïda per una enterotoxina i no per la pròpia reproducció del bacteri. Els efectes de la deshidratació són diversos i inclouen l’augment de la viscositat de la sang, que pot afavorir episodis vasculars greus, com ara l’ictus.

La transmissió es produeix sobretot a través d’aigües contaminades per matèries fecals d’altres persones infectades, com per la beguda o través d’altres aliments. Així doncs, si les condicions higièniques són inadequades, es produeix un bucle amb la ingesta continuada de líquid contaminat, molt debilitant per les persones més vulnerables, infants, persones malaltes i grans. El còlera ha estat un dels principal factors de les deshidratacions que han suposat la primera causa de mortalitat infantil durant el segle XX i fins fa ben poc.

El tractament consisteix en una rehidratació agressiva amb sèrums salins, per via intravenosa i també oral (degoteig). És molt efectiu: redueix la mortalitat dels casos greus, de vora un 50% sense tractament a menys del 0,2%. Es pot acompanyar en situacions de gravetat amb l’administració d’antibiòtics (tetracicilines, trimetoprima, sulfametoxazol…), que redueixen el temps amb diarrees fins a un 50%. Aquesta efectivitat explica la molt baixa mortalitat en condicions sanitàries adequades que evitin les reinfeccions continuades. De fet, la seva limitació actual s’explica sobretot per la prevenció, mitjançant l’extensió de condicions higièniques que faciliten el sanejament i la potabilització de l’aigua, així com les ràpides campanyes de vacunació en cas de brot. Tot i que les vacunes presenten una protecció limitada, redueixen significativament els casos greus i la pressió sobre el sistema assistencial.

El còlera és potser el model més clàssic de pandèmia juntament amb la Pesta Negra, però, a diferència d’aquesta, esclatà al segle XIX, en plena consolidació de la modernitat, després de segles d’existència al sud d’Àsia. Els europeus havien entrat en contacte amb la malaltia a finals del segle XV, quan els portuguesos desembarcaren a la Índia, però el còlera trigà 300 anys en desbordar el subcontinent. Aquesta “latència” requereix una recerca de la qual es podria aprendre molt: tot indica que el còlera és una malaltia associada al que podríem considerar la segona fase de l’imperialisme europeu modern. La primera de les infames “7 Pandèmies”, esclatà al 1817 i s’estengué fins 1824, en plena reconstrucció de l’ordre mundial, una vegada consolidades la conquesta de la Índia pel Regne Unit, la independència dels Estats Units o la derrota de França a les guerres napoleòniques. La seguirien 6 períodes més de pandèmia del còlera: els anys 1829-1937, 1846-1860, 1863-1875, 1881-1896, 1899-1923 i la darrera, encara viva segons la OMS, des de 1961 fins a l’actualitat.

En un primer moment, la seva concepció epidemiològica conferí una falsa continuïtat amb el vell tractat hipocràtic  Sobre aires, aigües i llocs. L’etiologia del còlera s’associà vagament, doncs, amb llocs considerats insalubres, ubicats típicament als tròpics, a l’Àsia en aquest cas, llocs materialitzats per l’imaginari europeu del s. XIX en l’Índia, i més concretament, en les aigües tèrboles del Delta del Ganges. Ara bé, encara que, en gairebé totes les pandèmies, l’origen fou asiàtic i la incidència acumulada a la Índia fou superior a qualsevol altra regió, després de 1817, la difusió del còlera passà a ser multidireccional: s’havia convertit en una malaltia global. La Segona Pandèmia, per exemple, va matar al menys 150.000 persones als Estatus Units, mentre que la Tercera produí més d’un milió de defuncions a Rússia.

Fou en aquest moment quan l’amenaça del còlera semblà materialitzar-se més que a cap altre lloc en les multitudinàries peregrinacions a la Meca procedents de l’Índia britànica. Aquesta alarma fou el principal motor de la primera Conferència Sanitària Internacional (Paris, 1851). Aquesta, que es reeditaria fins 1939, sistematitzaria el concepte de “fronteres sanitàries”, a partir dels anomenats “cordons sanitaris internacionals”, com a base de la concepció de salut internacional.

Aquesta alarma i aquesta incidència a Europa explica igualment l’interès que el Dr. John Snow esmerça al còlera, quan, en 1854, identificà a Londres una matèria culpable: l’aigua. I també una conducta culpable: la manca d’higiene que contaminava l’aigua amb matèries fecals i altres. El mateix any, en diversos països, l’italià Filippo Pacini (1812-1883), el català Joaquim Balcells (1807-1879) o els portuguesos António Augusto da Costa Simões (1819-1903) i José Ferreira de Macedo Pinto (1814-1895), descriviren el bacil Vibrio cholerae. És clar que era un coneixement “madur” i sorprèn que sovint es continuï atribuint aquest descobriment al gran microbiòleg Robert Koch (1843-1910), que la descriví en 1884, durant la Cinquena Pandèmia. El tractament s’anirà configurant a mesura que l’asèpsia i l’antisèpsia s’assentin, fent més segurs els sistemes d’hidratació induïda, per després complementar-se amb antibiòtics (tetraciclines en 1945), les “bales màgiques” del bacteriòleg Paul Ehrlich (1854-1915). També durant la Cinquena Pandèmia s’inicià el llarg camí capa a una vacuna efectiva contra el còlera, amb investigadors independent com el català Jaume Ferran o l’ucraïnès Waldemar Haffkine.

La creació de fronteres sanitàries no anà acompanyada d’una coordinació internacional del coneixement i de la utilització de recursos davant la malaltia, tal com ho suggereix la multiplicació de “descobriments” al respecto. Lleida ofereix un bon exemple d’aquesta desigualtat. Respectada per la malaltia durant les quatre primeres pandèmies, la Cinquena provocà una enorme alarma social: El 1885, en un mes es produïren més de 500 defuncions, de tal manera que les morts diàries es multiplicaren per 5. Les autoritats i el cos de metges de la ciutat ignoraren completament el treball de Snow i no prengueren cap mesura respecte a les aigües o a la neteja dels aliments: les mesures es centraren en la circulació de persones i la seva fumigació, malentenent el vector i la causa de la malaltia.

Així doncs, la primera i més exitosa reacció al còlera fins avui en dia fou preventiva i basada no tant en l’actualització en gran mesura ineficaç del vell principi de l’aïllament de les poblacions malaltes o potencialment contaminants, sinó en la millora gradua de les condicions higièniques als nuclis habitats, en primer lloc als països desenvolupats. A Europa i al món occidental, centres de l’imperialisme contemporani i de la nova medicina científica, el còlera es conceptualitza des de llavors com una malaltia dels “altres”: (ex) colonitzats, pobres, ignorants, proletaris…

 

Daumier. Epidemia de cólera en Paris


• CONSULTA EL MAPA INTERACTIU

S’ha intentat rastrejar el còlera fins als clàssics, fins a Hipòcrates o Galè, però no sembla que la malaltia com a tal fos coneguda, tot i que el nom sí deriva de la medicina grega. En concret, del llatí cholera, a la seva vegada del grec χολέρα [kholérā], de χολή, “bilis”. Des dels textos hipocràtics, s’associa amb la bilis, i també amb diarrees bilioses, sense una identificació específica amb el quadre morbós produït per Vibrio cholerae. Aquesta etimologia explica la polisèmia actual del terme còlera (malaltia i estat d’ànim) amb dues significacions avui separades però en el passat coincidents: la còlera estaria relacionada amb l’humor bilis, responsable del caràcter de les persones colèriques. El seu ús en psicologia es rastreja també des del s. IV a. C. Aquests ús múltiple passà al llatí i es mantingué en textos medievals. A partir de l’Edat Mitjana, es comença a parlar del “còlera indi” per diferenciar-lo de l’accepció hipocràtica i entre el s. XVI i XVII es troben les primeres descripcions clares de la malaltia a Europa (en llatí, francès…). Es tractava llavors d’una malaltia exòtica, pròpia de viatgers, i puntual, no epidèmica.

Tot apunta, doncs, que el còlera era una malaltia endèmica de la regió indostànica des de l’Antiguitat. No en tenim notícies clares fora del subcontinent fins a l’arribada dels portuguesos a l’Índia a finals del s-XV, i s’atribueix precisament a un company de Vasco de Gama la primera al·lusió europea a una situació epidèmica a l’Índia. Aquestes descripcions s’aniran multiplicant durant els segles següents, com ara, en 1642, la del metge holandès Jakob de Bondt al seu tractat De Medicina Indorum. Tot i el contacte que suposà la incorporació europea al tràfic índic, la  malaltia continuà pràcticament reclosa al continent indostànic fins al s. XIX. Una de les incògnites que planteja la història del còlera es refereix al conjunt de causes que explicarien la seva conversió en pandèmia recorrent cap al final de la reordenació mundial que provocaren les guerres napoleòniques, dècades més tard de la conquesta anglesa de l’Índia.

Aparell transportable per l’injecció de la solució salina hypertònica pel tractament del còlera. Disseny de Sir Leonard Rogers. F: Cholera treatment equipment. Photograph, ca.1910

Després de la Cinquena Pandèmia, la malaltia ha anat perdent virulència i letalitat, a favor potser sobretot d’una difusió progressiva de les accions de salut pública sobre les condicions que l’afavoreixin.

La prevalença del còlera ha descendit, doncs, arreu. De fet, la qualificació que fa l’OMS del seu estatus de pandèmia des de 1961 aixeca molts dubtes: té sentit parlar d’una pandèmia que dura més de 60 anys, amb una incidència molt baixa a la major part del planeta? La impressió és més aviat la d’una endèmia mundial amb zones ben localitzades més recurrents amb brots periòdics. Aquests han suscitat fortes alarmes socials (com l’esclat a Itàlia a 1973 o a Perú a 1991 i 1992), fins al punt que alguns autors parlessin de “vuitena pandèmia”, però la letalitat s’ha mantingut generalment baixa. En tot cas, en 2015, l’OMS parlava d’un interval d’1,3 a 4 milions de casos per a una forquilla d’entre 21.000 i 143.000 defuncions, mentre que, en 2019, comptabilitzava més de 900.000 casos per a menys de 2.000 morts en 31 països. Aquesta tendència a la baixa permet pensar en control més en erradicació, augurant èxit al programa Ending Cholera, que apunta a un descens del 90% dels decessos per a l’any 2030.

Vibrio Cholerae

Però el llegat més persistent del còlera afecta a la concepció mundial de la salut. L’impuls continuat que el còlera donà a les Conferències Sanitàries Internacionals culminà després de la II Guerra Mundial amb la fundació de l’Organització Mundial de la Salut, en 1948, com un dels pilars del sistema de Nacions Unides i del nou ordre poscolonial. Tot i la seva famosa definició de salut, tant inclusiva, la lògica i el pressupost de lOMS seria la de la salut internacional, on els sobirans eren els estats, no les poblacions. I així es mantindria fins a l’adopció de la noció de salut global en l’Agenda 2030. Però, tot i el discurs del Tercer Objectiu de Desenvolupament Sostenible, la COVID-19 ha fet palès que el principal llegat de “les 7 Pandèmies” el continuen constituint les fronteres sanitàries, amb tota la seva inequitat.

De la Flor, José Luís (2020) Securitización de la salud y medicalización de las relaciones Internacionales. Una genealogia africana del poder medico global. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid (tesi doctoral).

Godoy i Garcia, Pere (1989) «L’epidèmia de còlera a Lleida, 1885», Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, Vol. 12, p. 117-28,

https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/44020

https://dicciomed.usal.es/palabra/colera (sobre l’etimologia)

https://www.academie-medecine.fr/le-dictionnaire/index.php?q=ATP8B1%20gene%2C%20prot%C3%A9ine%20FIC1&page=66 [Académie Française de Médicine; sobre l’enterotoxina]

https://www.fcs.es/historia-de-las-vacunas-ferran-vacuna-coleraistancia%20de%20Pasteur. (FCS, sobre la vacuna)

https://www.ivami.com/es/microbiologia-clinica/221-vibrio-cholerae-cultivo-pcr (IVAMI; sobre la varietat de serotips)

https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/cholera (WHO/OMS, sobre el còlera)

May, Jacques M. (1951), “Map of the World Distribution of Cholera”, Geographical Review, 41(2), 272–273.

Scheper-Hugues, N. (2000) “Demografía sin números”, en Andreu Viola (eds.), Antropología y desarrollo, Barcelona: Paidós, 267-297. (sobre les ORT, oral rehidratation thérapy)

L’imperialisme es la tendència a instal·lat sistemes de govern imperials, en els quals unes societats (metròpolis) dominen políticament a altres societats (colònies). Els imperis històrics s’havien caracteritzat pel manteniment d’una alta diversitat interna, una característica parcialment recollida per l’imperialisme modern com a undirect rule, “govern indirecte”. La tendència uniformitzadora que aflorà sovint en el passat (com a l’imperi romà o al xinès), s’accentuà molt més en l’imperialisme modern europeu. Això és evident en la seva primera fase, la època de los “Conquistadores”, on sobretot a Amèrica (s. XV a s. XIX), i a favor de l’imperialisme ecològic (vegeu verola), les poblacions locals adoptaren la llengua, la religió i la cultura dels imperialistes. La segona onada de l’imperialisme fou diferent, molt més breu, des del darrer terç del segle XVIII i sobretot el segle XIX, fins a la Segona Guerra Mundial. En conseqüència, deixà menys empremta en les poblacions afecteades, en particular a l’Àsia i l’Àfrica, tot i que fixà les regles del joc, l’organització institucional i jurídica, dels estats neoindependents posteriors i de l’actual comunitat internacional.

La major incongruència d’aquesta segona fase fou que els països imperialistes eren en la seva majoria democràtics, però imposaren un règim de submissió a les poblacions colonitzades, sota la justificació del que van anomenar “missió civilitzadora”. La salut fou un dels pilar d’aquesta missió i de les noves regles del joc, inaugurant un nou imperatiu, un nou espais per a un cert nou despotisme il·lustrat en bé de les pròpies poblacions. Les mesures de control sanitari: destrucció d’habitatges insalubres, cordons sanitaris, vacunacions obligatòries… foren tan mecanismes de salut com polítics. En general foren adoptats sense consultar les persones indicades, generant un llegat potencialment autoritari en la societat global.

La primera vacuna efectiva contra el còlera amaga un aprenentatge, com també ho fan les variants actuals.

El metge català Jaume Ferran (1852-1929) va preparar la primera vacuna contra el còlera, emprada durant l’epidèmia espanyola del 1885, fonamentalment en territori valencià, a Alzira. Ferran era un autodidacte, deixeble a distància de Pasteur. La va fabricar mitjançant microorganismes obtinguts de malalts de còlera durant l’epidèmia marsellesa de 1884. La seva iniciativa, que incloïa també la primera vacunació massiva (unes 30.000 persones), va ocasionar un gran enrenou, nacional i internacional, amb defensors (com el mateix Paul Ehrlich) i detractors, a Espanya i l’estranger. A Espanya fou desautoritzat per figures com Santiago Ramón y Cajal (1852-1934), premi Nobel de Medicina al 1906, fins al punt que s’aturà la campanya de vacunació. Vista a posteriori, la decisió sembla equivocada: 54 persones vacunades van morir, mentre que unes 150.000 més ho van fer sense vacunació. Tanmateix, no es rectificà des de la salut pública i el treball de Ferran (que també proposà vacunes per a la tuberculosi, la ràbia o estudis sobre la pesta) tingué un ressò internacional limitat, degut en part a l’escassa influència espanyola en la comunitat científica europea. I poc importa que a l’any 1909 l’Acadèmia de les Ciències Franceses reconegués la seva obra.

Aquest esquema d’èxit contestat es va repetir en altres pioners. El més reconegut, l’ucraïnès Waldemar Haffkine (1860-1930), que provà una vacuna similar a la de Ferran a l’Índia a partir de 1893, i també produí una altra contra la pesta, tampoc va poder evitar les crítiques. En tot cas, cap d’aquestes vacunes proporcionà una solució comparable a la que la vacuna de Jenner oferí respecte a la verola: llur protecció era limitada i es perdia ràpidament. El resultat ha estat una llarga història de producció de noves vacunes, des de la de Wilhem Kolle el 1896 (amb bacteris morts per calor), o del “brou” (primera vacuna oral) de Sawtschenko i Sabolotny (1893). El resultat és que l’OMS fa molts anys que no recomana cap de les variants parenterals existents i aposta per vacunes orals, tot i que continuen presentant les limitacions de protecció (màxim 85% durant una curta durada).

IDEES BÀSIQUES
– Origen: des de l’Antiguitat a l’Índia (endèmia).
– Pandèmia: s. XIX fins a l’actualitat; les “7 pandèmies” (1817-1824; 1829-1937; 1846-1860; 1863-1875; 1881-1896; 1899-1923; 1961-1975; que fonts consideren activa fins ara)
– Vacuna: 1885 (Jaume Ferran) 1892 (Waldemar Haffkine). Efectivitat temporal i limitada (Ex. Dukoral, 52%, sobretot primer any)
– Erradicació: no prevista; campanya Ending Cholera (-90%) 2030

Agent infecciósbacteri Vibrio choleraeVector/transmissióaigües i menjars contaminats (oral)Prevalençafort descens. 3-5 milions persones infectades cada any / 28.800 mortes (OMS 2015) / 92.3037 casos per 1.911 persones mortes a 31 països (OMS 2019)Exposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.