Skip to content Skip to footer
Coneixes aquesta obra?
VISITA L'EXPOSICIÓ PERMANENT

La càries denomina el dany produït a la superfície de les dents per una infecció bacteriana. És enormement comú avui en dia i fou probablement la primera, paradoxal i reveladora pandèmia. Tot i que se la defineix com “malaltia no transmissible”, s’expandí juntament amb el nou estil de vida neolític, amb l’adopció de l’agricultura, el sedentarisme i la urbanització. La producció agrícola provocà grans canvis en la dieta degut al subministrament continuat d’aliments rics en glúcids: el nous hàbits alimentaris afavoriren la multiplicació dels bacteris que causen la càries i contribueixen a la cronificació de la inflamació. La càries fou, doncs, part de la primera gran transició demogràfica i protagonista de la la primera transició epidemiològica, totes dues vinculades a l’anomenada “Revolució Neolítica”. La primera pandèmia fou, doncs, el que alguns han qualificat de “malaltia de civilització”.

Micrografia electrònica d’escaneig de la flora oral

El que proposem anomenar “Crisi Sanitària Neolítica” (CSN) o “Primera Transició Epidemiològica” global, no consisteix en una seqüència definida de successos epidèmics o pandèmics, ni tan sols fou ben bé un conjunt de malalties, o no només. Més aviat la CSN suposà la creació d’un nou escenari sanitari, d’un nou ecosistema de salut, que permeté que malalties noves i anteriors adquirissin una dimensió epidèmica fins generar el quadre epidemiològic planetari que coneixem històricament. Entre les malalties que conformaren aquest nou paisatge sanitari, possiblement la més reveladora és la càries, perquè és ben probable que fos la primera en convertir-se en pandèmia i perquè està profundament associada a la Revolució Neolítica, la “cara progressista”, hom diria, de la Crisi Sanitària Neolítica. Aquesta significació contrasta amb la poca importància que li donem ara.

La càries és una afecció dels teixits durs de les dents, que són destruïts per l’acció de diversos microorganismes en presència de glúcids fermentables com la sacarosa, la glucosa o la fructosa. Les conseqüències poden ser la pèrdua de la peça en qüestió, la infecció de teixits veïns i fins i tot la septicèmia i la mort en casos greus.

Pel que fa al quadre clínic, entre els símptomes, el més important és el dolor: quan es manifesta, sovint la corrosió està força estesa, donat que la sensació és producte de la desprotecció de la polpa dentària, innervada i sensible. Quant als signes, són evidents fins i tot pels llecs: orificis i danys visibles en la superfície dental.

L’elevació de l’acidesa és el que provoca la destrucció. Aquesta acidesa és afavorida per una sèrie de bacteris que forma part de la microbiota bucal: Lactobacillus (L. acidophillus…), Streptococcus (S. mutans, S. sobrinus) o Actinomices (A. viscosus, A. naeslundii…), Nocardia… El creixement d’aquesta població bacteriana i, en conseqüència, el risc de desenvolupar càries, està directament relacionat amb la dieta. La ingesta freqüent de carbohidrats és el factor fonamental que optimitza la reproducció bacteriana. Els canvis en la dieta són, per tant, un factor personal i col·lectiu central en l’evolució de la malaltia.

La càries genera un estat d’inflamació i d’infecció continuat que, si no es tracta pot tenir efectes importants, mes enllà de les es de la pèrdua de la peça. En aquest sentit, per a moltes poblacions, la càries fou un factor d’inflamació permanent: nombrosos estudis apunten els efectes d’aquesta amb el desenvolupament de nombrosos trastorns, des d’infeccions oportunistes a processos cancerosos. Tant en el passat com avui en dia, la mesura més eficaç davant la càries ha estat la prevenció: el seu control de la càries depenia i depèn dels bons hàbits de neteja bucal i, sobretot, de la dieta. Actualment, en els països desenvolupats, s’han desenvolupat nombrosos programes d’educació en higiene bucal i de revisions odontològiques sistemàtiques, adreçats sobretot a la infància i a les dones durant l’embaràs.

El tractament antic consistia simplement en l’extracció i l’alleujament del dolor. El tractament actual és mecànic: neteja i obturació amb materials no reactius; extracció i substitució artificial de la peça si el dany és estructural. L’aplicació d’antibiòtics pot evitar o disminuir la propagació de la infecció, però no permet revertir els danys ni constitueix una mesura profilàctica. La combinació de prevenció i tractament ha fet veure la càries com un problema sanitari enganyosament menor.

Kitab al-Tasrif

L’anomenada Revolució Neolítica, es caracteritza pel pas de la predació i recol·lecció a la producció d’aliments, a través de la domesticació d’ésser vius, vegetals pel que fa a l’agricultura, i animals quant a la ramaderia. Generà canvis de vida enormes en tot el planeta. Les dates més antigues d’agricultura, amb treball dels camps i no únicament recol·lecció intensiva, es situen al 12.000 BP a Mig Orient; ben abans de l’era cristiana, la immensa majoria de la població mundial havia adoptat diferents formes d’activitat agropecuària com a mode de vida principal: s’havia consumat la “primera transició demogràfica humana”.

La sedentarització i el creixement de les unitats de cohabitació provocaren una major vulnerabilitat a les malalties infeccioses i uns canvis de conducta en resposta a aquest fet, fins al punt de poder parlar de la “primera transició epidemiològica”. El canvi va ser sens dubte de dimensió.

Al Neolític, el paisatge humà va canviar i, amb ell, la propagació, fins i tot la natura de les malalties infeccioses. Alguns dels efectes es derivaren directament de la major densitat de població en les noves àrees urbanes, amb un efecte en cadena dels contagis, molt superior al que es produeix entre les més disperses i autosuficients unitats de convivència centrades en la caça i recol·lecció. Aquest esquema s’ha repetit històricament i es multiplica a mesura que les societats estan més interconnectades pel comerç o les migracions. L’efecte densitat era, i és, molt més greu entre poblacions vulnerables, com ha confirmat l’elevada mortalitat a les residències de gent gran a l’inici de la pandèmia de la COVID-19 a Catalunya.

Però aquest no és l’únic factor desencadenant de la CSN. Lluny de la imatge triomfant de la Revolució Neolítica propugnada per l’arqueòleg Vere Gordon Childe (1892-1957), la producció d’aliments no es propagà com a taca d’oli a partir d’un bressol únic, d’un descobriment suposadament genial, sinó que s’anà imposant arreu quan la situació obligà les poblacions a adoptar l’agricultura i la ramaderia, molt sovint de forma totalment independent. Les poblacions caçadores-recol·lectors dels cinc continents ja coneixien i comprenien el cicle reproductiu animal i vegetal, per pura observació i necessitat. El problema era que l’agricultura exigeix més treball i pot i sol acompanyar-se de disminucions immediates en la qualitat de vida, raó per la qual, només era adoptada quan no quedava una altra opció. Per això, durant molt de temps els nuclis poblacionals creixeren menys ràpidament del que es podria suposar i es mantingueren només relativament connectats, amb un comerç limitat. Aquest fet circumscrigué també durant segles l’extensió de les infeccions i evità pandèmies precoces, excepte potser en un cas: la càries.

La càries es defineix sovint com una “malaltia no transmissible”. A pesar que implica infeccions, no sembla que el pas del patogen d’una persona a una altra sigui gens habitual, és més, els bacteris implicats formen part de la microbiota de cadascú. Ara bé, la presència de la malaltia i dels des desgasts creixé exponencialment amb la disseminació de la producció d’aliments. Ho feu seguint un patró ben similar al de qualsevol malaltia infecciosa, tot i que el factor de contagi no consistia en l’intercanvi de microorganismes, sinó d’estils de vida, d’idees, de pràctiques socioeconòmiques. L’àrea de Lleida no fou una excepció i la càries es troba ben representada en els jaciments neolítics del Segrià.

Els canvis de dieta que inicià la producció d’aliments han determinat la continuada expansió de la càries. En les condicions dietètiques normals en el Paleolític, amb un alta ingesta de proteïnes animals i de fruites per la major part de la població i amb marcats canvis estacionals en la dieta, la producció d’àcids i el número de bacteris bucals es mantenien sota control, sense arribar a perjudicar l’esmalt dental i complint altres funcions digestives. L’agricultura privilegià la producció massiva d’aliments rics en glúcids com ara els tubercles i, sobretot, els cereals; aquests darrers, a més, tenien l’avantatge de ser fàcilment emmagatzemables, amb el qual, es poden consumir tot l’any. Tots els continents conrearen els seus cereals (blat, civada, mill, arròs, blat de moro…) i els seus tubercles (patates, nyams, taro, mandioca…) que conformaren els plats típics, menjats en qualsevol estació i a tot hora. El resultat, la presència prologada d’oligosacàrids i cadenes de midó la cavitat bucal, donada la seva difícil dissolució i fàcil acumulació entre les dents, generà l’hàbitat ideal per a una explosió demogràfica de la microbiota acidòfila. La multiplicació de les càries i els problemes dentari comportà fins i tot una coevolució de la microbiota bucal per tal d’adaptar-se, “aprofitar”, el nou ecosistema: el canvi de dieta afavorí per exemple les mutacions de Streptococcus mutants, un bacteri exclusivament humà amb un nom que parla sol. La irrupció dels sucres refinats a l’estil de vida contemporani, progressivament des dels segles XVII i XVIII, i accelerada amb l’èxit de la fast food i dels aliments preparats, ha agreujat exponencialment aquest escenari.

El factor contagi s’intensifica més enllà dels beneficis, més o menys conscients, de l’agricultura pel que fa a l’augment de la productivitat i de la mida de les poblacions, creixements que generaren avantatges polítics, militars i econòmics que, a la seva vegada, acceleraren sovint la “conversió agrícola” de les poblacions veïnes, no tant per còpia com per una inevitable competència. També intervingué un factor cultural: el valor social i econòmic de la comensalitat. Així doncs, la concentració de la població que acompanyà l’adopció de l’agricultura no només afavorí la transmissió de malalties infeccioses, sinó també l’adopció de costums alimentaris compartits, incloent-hi una regularitat i una homogeneïtat molt més grans de la dieta bàsica, tot i la diversificació de la cultura gastronòmica i culinària. Aquesta reacció en cadena s’ha anat accelerant fins a l’actualitat, a favor del fet que els perjudicis provocats per la càries anaven lligats als guanys polítics i econòmics que generava l’augment de la productivitat en les societats agràries. La història, és a dir, l’epidemiologia de longue durée de la càries és un exemple excel·lent d’ecosindèmia.

La paraula “càries” deriva directament del llatí, on tenia el significat de “putrefacció”, “podridura”, en origen de la fusta, però després referit a tota mena de matèria. Al segle I, Cels va utilitzar el terme per denominar la corrosió o putrefacció dels teixits durs humans, sobretot els ossos. Quan la seva obra fou recuperada al final de l’Edat Mitjana, la paraula començà a ser emprada en les llengües romàniques, on continua essent més freqüent. En anglès, per contra, tot i que existeix, és més habitual dir tooth decay, fins i tot en la literatura especialitzada. A partir del segle XVII, es generalitza el seu ús específic relacionat amb els danys dentals. La paraula, doncs, es referia fonamentalment a la lesió.

Moltes de les malalties associades a la Crisi Sanitària Neolítica probablement ja existien, però no desencadenaven epidèmies. És més que probable que abans de del Neolític ja existissin fenòmens epidèmics, associats sobretot a la mobilitat de la població, però limitats per la dispersió de l’habitatge i l’estacionalitat dels primer intercanvis comercials. Per posar un exemple: la substitució progressiva de les poblacions locals per formes Homo sapiens procedent de l’Àfrica durant el Paleolític Superior (darrer període anterior a la producció d’aliments). El cas més conegut és el dels neandertals d’Europa i Mig Orient. Aquest és el cas de la càries, que és observable en animals i també en el registre fòssil dels primats del Cenozoic. Ara bé, en estat salvatge, és molt més rara que en els humans actuals. Com també era més rara en les poblacions humanes paleolítiques i ho ha continuat essent en aquells grups que històricament s’han mantingut com a caçadors-recol·lectores, amb un intercanvi alimentari limitat amb els veïns d’agricultors.

Organització Mundial de la Salut_Àfrica

La càries, tot i la seva enorme prevalença ja que afecta de forma crònica a un terç de la població mundial (si no més), és considerada avui en dia com un problema menor en les societats desenvolupades. En general els sistemes nacionals de salut tan sols assumeixen programes de prevenció i tractaments bàsics, com ara l’extracció i rarament l’obturació; i, potser novament per “contagi”, tampoc altres problemes més estructurals de la salut bucal.  són els ciutadans i les ciutadanes qui han de finançar aquest component de la salut. El càlcul d’aquesta despesa sanitària transferida a la ciutadania, així com dels riscos que implica, podria fer que és deixés de pensar en la càries com una molèstia menor. Aquesta manca de cobertura té efectes més greus en els països en desenvolupament. L’exclusió de la salut bucal al sistema públic justifica la manca d’atenció a la càries en les polítiques internacionals i en els sistemes sanitaris dels països menys desenvolupats, on de vegades les complicacions poden recordar el període Neolític. En tot cas, la càries il·lustra bé la infravaloració de les implicacions de la salut dental en l’evolució de l’estat general en cada persona. Per exemple, la càries pot tenir un paper important en la inflamació crònica, una de les amenaces ocultes que més interès estan generant en la recerca mèdica. Tot assenyala que aquesta pandèmia continua essent un indicador valuós de la incidència del nostre mode de vida en la nostra salut.

Aruti͡unov, Sergeĭ Aleksandrovich & Dorian Andreevich Sergeev (2006), Ancient Cultures of the Asiatic Eskimos: The Uelen Cemetery, Alaska, US National Park Service (traducció de R. Bland): p. 222

Cornejo, Omar E., Tristan Lefébure, Paulina D. Pavinski Bitar, Ping Lang, Vincent P. Richards, Kirsten Eilertson, Thuy Do, David Beighton, Lin Zeng, Sang-Joon Ahn, Robert A. Burne, Adam Siepel, Carlos D. Bustamante, Michael J. Stanhope, ( 2013), “Evolutionary and Population Genomics of the Cavity Causing Bacteria Streptococcus mutants”, Molecular Biology and Evolution, Volume 30, Issue 4, April, Pages 881–893, https://doi.org/10.1093/molbev/mss278

Mackenbach, Johan P. (2022), “Omran’s ‘Epidemiologic Transition’ 50 years on”, International Journal of Epidemiology, 2022;, dyac020, https://doi.org/10.1093/ije/dyac020

OMS (2021) Poner fin a la caries dental en la infancia: manual de aplicación de la OMS [Ending childhood dental caries: WHO implementation manual]. Ginebra: Organización Mundial de la Salud. Licencia: CC BY-NC-SA 3.0 IGO.

https://apps.who.int/iris/bitstream/handle/10665/340445/9789240016415-spa.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Piera Teixidó, Marc, Anna Pla Benlliure, Ferran Antolín Tutusaus, Natàlia Alonso Martínez, Edgar Camarós Hernán, Xavier Clop Garcia, Juan Francisco Gibaja Bao, Maria Saña Seguí & Josep Gallart Fernàndez (2007), “El Collet de Puiggròs. Un assentament a l’aire lliure de l’època neolítica”, dins VI Trobada d’Estudiosos de les Garrigues. El Cogul.

Selig, K.R. & M. T, Silcox, (2021), “The largest and earliest known sample of dental caries in an extinct mammal (Mammalia, Euarchonta, Microsyops latidens) and its ecological implications”, Sci Rep 11, 15920. https://doi.org/10.1038/s41598-021-95330-x

La paraula “sindèmia” fou encunyada als anys 90 del segle XX per l’antropòleg Merill Singer (nascut el 1950), amb l’objectiu de descriure l’encavalcament actiu, la interacció entre diverses epidèmies en una mateixa població amb els seus usos i costums que també intervenen en el procés morbós, epidèmic. Aquesta perspectiva implica una retroalimentació (feedback) continuada entre els components biològics i socioculturals de les epidèmies. I aquesta retroalimentació suposa una adaptació continua, tan cultural com natural, de tots els actors presents, una veritable coevolució, sense que forçosament les solucions evolutives hagin de ser coherents, és a dir, posant en relleu que no tenen “interessos” comuns.

Amb el prefix “eco-“ es pretén recalcar la inclusió del medi en general, no únicament de microorganismes i els seus hostes, en la interacció a estudiar.

Neanderthal es el nom popular amb el que es denomina una varietat d’homínid, Homo sapiens neanderthalensis que es desenvolupà en la regió temperada i freda entre Europa i Àsia central durant el Pleistocè. Alguns diuen Homo neanderthalensis, però s’han trobat evidències inequívoques d’hibridació amb les formes d’Homo sapiens que arriben en una nova onada des de l’Àfrica des de fa al menys 40.000 anys. Durant mil·lennis, les poblacions africanes tot just s’havien estès per Pròxim Orient, bloquejats probablement en el seu pas -al menys cap a l’oest i el nord- tant pel clima com per les poblacions ja existents a la regió, neandertals. A partir d’aquell moment canvis climàtics i culturals facilitaren l’entrada de les poblacions africanes en el continent, amb una millor acollida per part dels neandertals, que pogueren apreciar les seves noves tecnologies del Paleolític Superior. Es produïren encontres fonamentalment pacífics i un hibridació entre les dues poblacions, però els autòctons neandertals es veieren ràpidament superats demogràficament pels nous vinguts. És possible que les malalties que acompanyaven les poblacions africanes, arribades d’ecosistemes amb més biodiversitat, fossin responsables d’una part d’aquesta davallada demogràfica neandertal, però, fins ara, aquest fet no s’ha pogut constatar en una empremta clara en el registre paleoantropològic. Sembla que el factor més important foren la diferència dels hàbits reproductors i l’aïllament progressiu dels nuclis neandertals menys hibridats, fins a la seva extinció com a grup diferenciat. En qualsevol cas, les dades actuals no suggereixen un escenari pandèmic.

Al 1971, l’epidemiòleg estatunidenc d’origen egipci Abdel Omran (1925-1999), pare de la teoria de la transició epidemiològica, preveié que la influència dels factors socioculturals dominaria les fases avançades de l’evolució de l’epidemiologia humana, arribant a una mena de “fi de la història sanitària”, parafrasejant la polèmica expressió de “fi de la història”, amb la qual el politòleg Francis Fukuyama (n. 1952) voldria definir anys més tard el nou ordre posterior a la Guerra Freda. La predicció recorda també a la de nombrosos biòlegs que temien sobre “l’estancament” de l’evolució física a conseqüència de la presumpta supressió de la selecció natural deguda al desenvolupament cultural. Ara bé, tant l’estudi de la CSN com dels canvis del context epidemiològic actual desmenteixen aquesta visió i fan pensar que l’evolució interrelacionada dels models demogràfics i de salut és més diversa, menys lineal i menys previsible del que suposa la vella concepció de progrés que impulsà la Il·lustració.

La Crisi Sanitària Neolítica

IDEES BÀSIQUES
– Origen
: remot i cosmopolita, associat a l’evolució humana; es convertí en epidèmic amb l’adopció massiva de dietes riques en sucres, sobretot a base de cereals.
– Pandèmia: la càries (s’expandeix amb l’agricultura i es converteix en endèmia planetària), a partir de 12.000 BP (abans del present) a Mig Orient i progressivament a tot el món.
– Vacuna: no aplicable.
– Erradicació: no prevista; control mitjançant bons hàbits d’higiene bucal.

Agent infecciósbacteris de la cavitat oral productors d’àcids dels gèneres Lactobacillus (L. acidophillus...) , Streptococcus (S. mutans, S. sobrinus) o Actinomices (A. viscosus, A. naeslundii..), Nocardia...Vector/transmissiórestes de menjar a les dents (sucre, hidrats de carbó...) / dieta, estil de vidaPrevalençamundial; un mínim de 486 M de persones amb dents decídues i 2400 M amb dentadura permanent (OMS, 2020); en algunes regions es parla d’un 90% de la poblacióExposició permanentVisitaShare

Deixa un comentari

Finançament:

ILERCOVID © 2022. RESERVATS TOTS ELS DRETS.